HISTÒRIA DE CATALUNYA

DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 2 HISTÒRIA DE CATALUNYA Extret del web de Històries de Catalunya –www.historiesdecatalunya.com- (CRTCatalunya Interactiva) Compilació, edició, disseny i índex: Òscar Batet (DIARI DE MATARÓ.CAT) (www.diaridemataro.cat) (abril-2005) (octubre-2007) ÍNDEX PERSONATGES ....................................................................... 06 DOCUMENTS .......................................................................... 14 HISTÒRIA ELS TEMPS ANTICS FINS AL SEGLE VII L'arribada de fenicis i grecs .............................................. 21 Els ibers ........................................................................ 21 La conquesta romana ...................................................... 22 La romanització .............................................................. 22 El Baix Imperi Romà ....................................................... 23 Els visigots .................................................................... 24 LA FORMACIÓ DE LA CATALUNYA FEUDAL I EL SORGIMENT DE LA CORONA CATALANO-ARAGONESA (S.VIII-XII) L'expansió de l'islam ....................................................... 25 La desintegració del poder musulmà a Catalunya ................ 26 L'imperi carolingi i la Marca Hispànica ............................... 26 L'origen dels comtats catalans .......................................... 27 La independització dels comtats ....................................... 27 Un sol territori: Catalunya ............................................... 28 El feudalisme ................................................................. 28 La submissió dels pagesos ............................................... 29 La creació de la corona catalanoaragonesa ........................ 29 L'expansió occitana ......................................................... 30 Els càtars i la desfeta de Muret ......................................... 31 L'EXPANSIÓ MEDITERRÀNIA I LA CRISI DE LA BAIXA EDAT MITJANA (S. XIII-XV) El pactisme i els orígens de la Generalitat .......................... 32 El desenvolupament dels municipis ................................... 32 L'Església i els ordes religiosos i militars ............................ 33 La violència contra els jueus ............................................ 34 La indústria i els gremis .................................................. 34 L'expansió comercial ....................................................... 35 DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 3 La conquesta de Mallorca................................................. 36 La fi del regne de Mallorca ............................................... 37 La conquesta de València ................................................ 37 El problema de Sicília ...................................................... 38 La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova .......... 38 Els almogàvers ............................................................... 39 La crisi del segle XIV ....................................................... 40 El compromís de Casp (1412) .......................................... 40 La qüestió remença......................................................... 41 Justes i trobadors ........................................................... 42 Les ciutats a la fi de l'edat mitjana .................................... 42 La Guerra Civil ............................................................... 43 LA DECADÈNCIA POLÍTICA I LA REPRESA ECONÒMICA A L'EDAT MODERNA (S.XVI-XVIII) Absolutisme i castellanització ........................................... 45 L’estancament econòmic dels segles XVI i XVII .................. 45 La inquisició ................................................................... 46 L’expulsió dels moriscos .................................................. 47 Bandolers i corsaris......................................................... 48 La Guerra dels Segadors.................................................. 49 La Guerra de Successió ................................................... 49 L’ocupació de Catalunya .................................................. 50 L’expansió de la vinya i l’aiguaardent ................................ 50 Hispanoamèrica al segle XVIII .......................................... 51 La represa del comerç i la indústria de les indianes ............. 51 Els rebomboris del pa ...................................................... 52 EL LIBERALISME I LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX (1793-1897) Les guerres contra el francès ........................................... 54 La Catalunya liberal ........................................................ 55 Les guerres carlines ........................................................ 55 Les forces polítiques espanyoles del segle XIX .................... 56 La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX ..................... 57 La industrialització i l'expansió del vapor ........................... 58 El creixement i l'eixample de les ciutats ............................. 58 La Catalunya republicana ................................................. 59 L'organització del moviment obrer .................................... 60 La Renaixença i els orígens del catalanisme ....................... 60 La Febre d'Or ................................................................. 61 La Fil·loxera i la crisi agrària finisecular ............................. 61 De l'anarquisme al terrorisme .......................................... 62 EL CATALANISME I LES DIFICULTATS DE LA DEMOCRATITZACIÓ AL SEGLE XX (1898-1975) El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme .......... 63 Regionalistes, lerrouxistes i solidaris ................................. 64 Modernisme i noucentisme............................................... 64 DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 4 La diversificació industrial ................................................ 65 La violència política a la Barcelona del segle XIX ................. 65 La Setmana Tràgica ........................................................ 66 L'auge de la CNT i el pistolerisme ..................................... 67 La Mancomunitat de Catalunya ......................................... 67 L'Assemblea de Parlamentaris .......................................... 68 La dictadura de Primo de Rivera ....................................... 68 La Generalitat republicana ............................................... 69 Els fets del 6 d'octubre .................................................... 70 L'esclat de la Guerra i la revolució .................................... 71 Els fets de maig de 1937 ................................................. 71 La dona abans i després de la Guerra Civil ......................... 72 La repressió franquista .................................................... 73 El creixement dels anys 60 .............................................. 73 La immigració ................................................................ 74 La resistència interior ...................................................... 74 LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I L'AUTONOMIA POLÍTICA La transició a la democràcia ............................................. 76 La recuperació de l'autogovern ......................................... 77 L'Estatut d'Autonomia ..................................................... 77 DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 5 PERSONATGES JAUME I BLANQUINA DE CASAFRANCA Jaume i Blanquina de Casafranca, segons els testimonis que ens n'han quedat dels judicis de la Inquisició, eren un matrimoni barceloní de jueus conversos que van ser condemnats per la Inquisició. ABAT OLIBA (971-1046) (?,971-Cuixà,1046) És una de les figures eclesiàstiques cabdals de la Catalunya feudal. Va néixer l'any 971 i va morir el 1046 a Cuixà. Va ser abat de Sant Miquel de Cuixà i de Santa Maria de Ripoll. ABDÓ TERRADAS I PAULÍ (Figueres 1812 - Medina Sidonia 1856) Polític republicà. Va ser un veritable home d'acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850. ABU BAKR AL-TURTUSI (1059-1126) (Tortosa, 1059- Alexandria, 1126) Erudit tortosí del segle XI. Va ser un experten dret i un intel·lectual que va viatjar per les principals ciutats musulmanes de l'època. AGUSTÍ VILÀ I GARÍ (1922) Lloret de Mar, 1922 Nascut al si d'una família d'antiga tradició marinera, Agustí Vilà ha pogut reconstruir-ne detalladament la seva vinculació amb el mar gràcies a un copiós arxiu familiar. AGUSTÍN DE BETHENCOURT Y MOLINA (1758-1824) (Puerto de la Cruz, Tenerife, 1758-Sant Petersburg, 1824) Enginyer espanyol establert a Rússia, on va crear l'Escola de Ciències Exactes i va organitzar el Cos d'Enginyers Hidràulics. Va dirigir la construcció de moltes obres, com l'església de Sant Isaac, a Sant Petersburg. ALMODIS DE LA MARCA (? - Barcelona 1071) Filla del comte occità Bernat I i d'Amèlia de Rasès. ANDREU MALLA Moliner que vivia a Barcelona a mitjans del segle XIV. ANTON BALDRIC I JANER (1731 ¿ 1802) Anton Baldric va néixer a Valls i era fill d'un candeler de cera, activitat que ben aviat va abandonar per dedicar-se a destil·lar i exportar aiguardent. ANTONI M. ALCOVER (1862-1932) Prevere i escriptor prolífic, que va escriure primer en castellà, i en català a partir del 1879. Va combatre la premsa liberal i obrerista, i va destacar per la seva germanofilia durant la Primera Guerra Mundial. Avui el considerem el fundador de la dialectologia catalana. El seu gran objectiu era fer un inventari lexicogràfic. En el Diccionari Català-Valencià-Balear (1930-1962), Alcover hi va abocar la seva vida. ANTONI MARTÍ GATELL Ardenya, 1729 ¿ Altafulla, 1794. Comerciant català. Va ser un dels impulsors de la societat "Prat, Martí, Baldric i Fuster" el 1764, que va començar exportant aiguardent i important teixits de llana, però acabaria tenint la seva pròpia fàbrica d'indianes. ANTONI TRAVI I MONTAGUT (Puigcerdà 1621 - Gorguja 1677) Descendent d'una família de comerciants originària de Gènova que a finals del segle XV es va instal·lar al Vallespir. Vivien de l'explotació de fargues entre el Vallespir, el Conflent i la Cerdanya. ANTONI VILÀ I BALMANYÀ (1814-1893) (Lloret, 1814-1893) Membre d'una nissaga que arriba a Lloret cap al 1730. El seu avi era traginer, baixava a la costa carregat de troncs de la comarca de la Selva. L'Antoni, poc després de casar-se amb la Teresa Conill, filla de navegants, va continuar la carrera del seu sogre com a marí i es va dedicar a comerciar amb Amèrica. ANTONIA VALLE (1917-) Històrica militant comunista, nascuda a Pedro Martínez, a Granada. Va ser una de les primeres emigrants que van deixar el poble i se'n van anar cap a Catalunya. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 6 ARNAU DE SOLSONA (Lleida 1218 - 1297) Va ser un dels grans mercaders de la Lleida del segle XIII. Tractava amb teixits i un dels destins habituals de comerç per la Mediterrània era Tunis. ARNAU MASSÓ (s. XIV) Venedor d'esclaus a la Barcelona del segle XIV ARSENDA D'ÀGER (¿-1068) ARSENDA és una dona noble, filla i muller de cavaller. Sembla que venia de Talteüll, al Rosselló, de la família de Bernat de Fluvià. Es va casar amb ARNAU MIR DE TOST, un cavaller del comtat d'Urgell, que actuava a la frontera contra els musulmans al servei del comte d'Urgell, del de Barcelona, o de tots dos alhora. El seu testament, dictat el 1068, és una font important per comprendre la vida quotidiana a l'edat mitjana. ARTAU I (?- 1081) (?- 1081) Va ser comte del Pallars des del 1049 fins al 1081. Va ser un senyor feudal molt violent i que va tenir molts conflictes amb altres senyors feudals i, sobretot, amb el bisbat d'Urgell, fets pels quals va ser excomunicat. ARXIDUC CARLES D'ÀUSTRIA (1685-1740) Emperador dels territoris de l'imperi austríac, del 1711 al 1740. Aquest imperi incloïa, després del 1713, els territoris d'Àustria, Hongria, Sicília, Nàpols i els territoris de la Corona d'Aragó (1705-1725). Durant la guerra de Successió va encapçalar el bàndol austriacista, enfrontat als Borbons de Felip V. AURORA BERTRANA (Girona 1892 - Berga 1974) Escriptora. Filla de l'escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar. AURORA DÍAZ-PLAJA (1913-) Amb 20 anys va aconseguir el títol de l'Escola de Bibliotecàries de la Generalitat de Catalunya. A Palma de Mallorca va dirigir la Biblioteca de La Caixa de Pensions. Va ser l'única dona de la redacció del diari Solidaridad Nacional. Va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil. BERNAT CADIRETA Pregoner de la ciutat de Barcelona que va viure a cavall dels segles XIV i XV. BERNAT METGE (Barcelona 1340/1346 - 1413) Escriptor i secretari reial. El 1371 ja era notari en la cancelleria de la reina Elionor, l'esposa del rei Pere III. Quan va morir la reina, va passar a formar part de la cancelleria de l'infant Joan i quan aquest va esdevenir rei, el van ascendir a secretari l'any 1390. BORRELL II (? - La Seu d'Urgell, 922) Comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell. CARLES II (1661-1700) (Madrid 1661 ¿ 1700) Carles II de Castella i d'Aragó va ser l'últim rei hispànic de la dinastia dels Àustria. En morir sense descendència, va esclatar la Guerra de Successió, una guerra europea que va enfrontar els partidaris dels dos pretendents: Felip d'Anjou, de la dinastia borbònica, i Carles d'Àustria. Aquesta guerra va acabar el 1714 amb l'ocupació de Barcelona pels exèrcits borbònics. CARLES IV (1748-1819) (Portici, Nàpols 1748 - Roma 1819) Rei d'Espanya del 1788 al 1808. Durant el seu regnat va esclatar la Revolució Francesa, a què es van oposar les monarquies conservadores. Catalunya va col·laborar amb entusiasme en la guerra entre la França revolucionària i Espanya. CARROSSA DE VILARAGUT (? 1356 - València 1433) Va entrar al servei de Violant de Bar cap al 1380, quan encara era duquessa de Girona. CASA DE MONTCADA Una de les famílies feudals més importants de Catalunya. Aquesta nissaga té els seus orígens en el procés de feudalització de les terres catalanes. El primer membre d'aquest llinatge va ser Sunifred, vescomte de Girona (?-1007). DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 7 CÀTARS Nom amb què es designen els creients de l'església càtara, que seguien la doctrina del catarisme. Els seus orígens els situen en el moviment herètic dels bogomils búlgars. Es van estendre per Europa occidental durant els segles XII i XIII. CEFERÍ TRESSERRA I VENTOSA (Barcelona 1830 - la Corunya 1880) Caixista d'impremta, polític i escriptor. Va ser un incondicional del partit democràtic des de la seva fundació. DOLORS ALEU I RIERA (1857-1913) (Barcelona, 1857-1913)Va ser la primera dona que va aconseguir a l'estat espanyol el títol de doctora en Medicina (1882). Va exercir la medicina durant 25 anys; es va especialitzar en ginecologia i medicina infantil. ELISABET CRISTINA DE BRUNSVIC WOLFENBÜTTEL (Brunsvic 1691 - Viena 1750) Es va casar l'any 1708 amb el rei Carles III, que en aquells moments havia establert la cort a Barcelona. La seva arribada a la ciutat es va celebrar amb nombrosos actes festius. ENRIQUE O'DONELL Y ANETHAN (Sant Sebastià 1776 - Montpeller 1834) Militar castellà d'origen irlandès. ERMESSENDA DE CARCASSONA (975-1058) (975-Girona, 1058) Ermessenda de Carcassona va tenir un paper destacadíssim en la política catalana del segle XI. Va dirigir els afers comtals de Barcelona, primer com a esposa de Ramon Borrell i després com a tutora de Berenguer Ramon I i de Ramon Berenguer I. El seu sepulcre, que és a la catedral de Girona, és un dels llocs on apareixen per primera vegada les quatre barres de de l'escut comtal. ESTEFANIA DE REQUESENS Aristòcrata catalana, casada amb l'aristòcrata castellà Juan de Zúñiga, que va viure durant el segle XVI. El seu marit i el seu fill van ser personatges importants a les corts de Carles I i Felip II. Les cartes que enviava a la seva mare, que vacontinuar vivint a Barcelona, són una font molt interessant per conèixer la vida quotidiana de l'edat moderna. ESTEVETA DE MANLLEU Mestressa de casa d'una família benestant barcelonina de tombant de segle XV. Esposa del mercader Ramon de Manlleu i mare de dos fills i una filla. FELIP V (1683-1746) (Versalles 1683 - Madrid 1746) Felip V de Castella, i IV d'Aragó, va ser el vencedor de la Guerra de Successió i reconegut com a rei d'Espanya a partir del Tractat d'Utrecht (1713). FÈLIX PRAT (1737-1802) Castellfollit del Boix, 1737 ¿ Barcelona, 1802. Fill fadristern d'una família rural benestant, va ser un dels protagonistes de la posada en marxa de la societat "Prat, Martí, Baldric i Fuster". Exportant aiguardent, va prosperar fins a tenir una fàbrica d'indianes. FERRAN II EL CATÒLIC (1452-1516) (Sos, 1452-Madrigalejo, 1516) Rei de la Corona d'Aragó des del 1479, es va casar amb Isabel de Castella i d'aquesta manera es va produir la unió dinàstica dels dos regnes, tot i que es van respectar les institucions de cadascun. FRANCESC CASTELLVÍ I OBANDO (Montblanc 1682 - Viena 1757) Militar i historiador. Austriacista, va tenir una participació activa en la guerra de Successió. FRANCESC DE PAULA CUELLO I PRATS (Barcelona 1824 - 1851) Polític. Va militar en el partit democràtic. Seguidor d'Abdó Terrades, va participar en les Bullangues barcelonines (1840-42). FRANCESC MACIÀ (1859-1933) (Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) Primer president de la Generalitat durant la II República Espanyola. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 8 FRANCESC PALLARÈS (Barcelona ? - 1462) Alt funcionari municipal, membre del Consell de Cent que va ser condemnat a mort i executat acusat de conspiració. FRANCESC SALVÀ I CAMPILLO (1751-1828) (Barcelona 1751-1828) Metge i físic que va ingressar el 1773 a l'Acadèmia de Medicina Pràctica i el 1786 a la de Ciències, totes dues a Barcelona. Va guanyar dos premis i un accèssit convocats per l'Acadèmia de Medicina de París els anys 1787, 1789 i 1792, respectivament. Pel que fa a la medicina, cal presentar-lo com a defensor de la inoculació i la vacunació contra la verola. FRANCESC SAVALLS I MASSOT (la Pera 1817 - Niça 1885) Militar. Va ser el cabdill més popular i polèmic de la tercera guerra carlina a Catalunya. Es va enfrontar amb Alfons Carles de Borbó i amb altres caps carlins catalans, era indisciplinat i poc exigent en la instrucció dels seus homes. FRANCESCO DI MARCO DATINI (1335-1410) (1335 aprox., Prato-1410, Prato) Va ser un mercader i banquer molt important a la Mediterrània del seu temps. La seva companyia comercial va tenir seus a ciutats com Barcelona i València i a altres enclavaments comercials de l'època. La documentació de la seva companyia és una font importantíssima per estudiar l'economia medieval. GASPAR DE PORTOLÀ I DE ROVIRA (Balaguer 1717 - Lleida 1786) Militar. Va ser governador i explorador de Califòrnia i el fundador de San Diego i de Monterrey. GASPAR SALA I BERART (Bujaraloz s XVI - Perpinyà 1670) Escriptor i polític. Va ser un dels màxims portaveus de la revolució catalana del 1640. Es va mostrar contrari a Felip IV de Castella i favorable a la intervenció francesa. GASTÓ DE FOIX (? 1423 - Roncesvalls 1472) Comte de Foix i de Bigorra , vescomte de Bearn , de Castellbò, de Narbona, de Marsan, Gabardà, Vilamur i Lautrec. GERMANS TÀPIES (s. XVII) Són tres germans occitans que havien immigrat a Catalunya a principis del segle XVII. Els coneixem gràcies a la "Matrícula dels francesos", encarregada per la monarquia per tal d'identificar i controlar els immigrants francesos en començar la guerra contra França. Aquest document ens situa els germans Tàpies a Mataró l'any 1637. GINEBRÓ SERRA (Petra, Mallorca 1713 - Califòrnia 1784) Frare franciscà més conegut amb el nom de Junípero Serra. GIULIO RAIMONDO MAZZARINO (Pescina 1602 - Vincennes 1661) Governant d'origen italià al servei de la monarquia francesa. Va exercir el seu poder en els primers anys del regnat de Lluís XIV. GUIFRÉ I EL PELÓS (840-897) (?, 840-Navès, 897) Comte de Barcelona, Urgell i Cerdanya, conegut amb el sobrenom de "el pelós". Se'l considera el fundador de la dinastia comtal del casal Barcelona. GUILHEM BELIBASTA (?-1321) Últim perfecte càtar que va fugir d'Occitània i va refugiar-se a Morella. Perseguit per la inquisició, va ser capturat, jutjat i cremat a la fogueral'any 1321. GUILLEM DE MONT-RODON (?-1230) (Taradell, ?- 1230) Mestre de l'orde del Temple, es va ocupar de la custòdia de l'infant Jaume, al castell de Montsó, fins que es va convertir en Jaume I. HUG II DE CARDONA (?-1400) Hug II va ser el primer comte de Cardona. El títol de comte li va atorgar el rei Pere III l'any 1375, i el seu govern es va caracteritzar per l'ampliació del territori amb l'annexió del vescomtat de Vilamur. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 9 IGNASITA BURGUÉS Girona 1763 - 1840) Jove d'una família benestant de Girona, filla de Josep de Burgués i de Coromines, cavaller de Girona, i de Francesca de Caramany. JACQUES FOURNIER (?-1342) (Saverdun, País de Foix ? - Avinyó, Provença, 1342) Religiós francès de l'orde del Císter que va ser abat del monestir de Fontfreda, al Llenguadoc, i bisbe i inquisidor de Pàmies, al País de Foix, Occitània. Va ser papa a Avinyó, del 1334 al 1342, amb el nom de Benet XII. JAUME D'AGRAMUNT Metge lleidatà del segle XIV i catedràtic de la Universitat de Lleida que va escriure un llibre en què tractava de l'epidèmia de pesta que va assolar Catalunya el 1348. JAUME FERRAN I CLUA (1852-1929) Corbera de Terra Alta (Tarragona), 1852(1851?)-Barcelona, 1929 Jaume Ferran i Clua va ser un biòleg de gran renom pels seus treballs d'investigació bacteriològica. La seva vacuna contra el còlera es va provar a València el 1885. Aleshores la seva fama es va escampar per tot Espanya. JAUME I EL CONQUERIDOR (1208-1276) Jaume I va ser rei de la corona d'Aragó entre el 1216 i el 1276, any de la seva mort.. Va ser conegut amb el sobrenom d'"el Conqueridor" perquè durant el seu regnat la corona d'Aragó va incorporar Mallorca i València, on va fundar els regnes respectius. JAUME JOAN COLL (s. XVI) Jaume Joan Coll era el notari resident a Pineda el 1545, quan aquesta població va viure una incursió corsària de grans proporcions. Era el quart membre d'una dinastia notarial, que encara ho va ser durant dos segles més. JAUME PERDIGÓ Membre del Consell de Cent, del partit de la Busca i un dels sabaters de Barcelona més importants de mitjans del segle XV. JERONI TARRÉS (Barcelona ? - Wad-Ras 1860) Cap de la ronda de vigilància coneguda per ronda d'en Tarrés. JOAN DE CANYAMARS (?-1492) (Canyamars ?-Barcelona, 1492) Pagès del Maresme, nascut a Canyamars, a Dosrius. No sabem la data en què va néixer, perquè de fet solament el coneixem pel seu intent de matar el rei Ferran II, d'una ganivetada, el 1492. JOAN I (Perpinyà 1350 - Foixà 1396) Va ser el penúltim rei de la corona catalanoaragonesa, entre els anys 1387 i 1396. Fill del rei Pere III, el Cerimoniós i d'Elionor de Sicília. Mentre regnava el seu pare, ell, com a infant, va ser nomenat duc de Girona. JOAN MIRET I TERRADA (1812-1891) (Tarragona, 1812-Barcelona, 1891). Advocat i propietari agrícola. Era soci de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que el va nomenar delegat per estudar la fil·loxera a l'estranger. JOAN SALA FERRER, ÀLIES SERRALLONGA (1594-1634) (Viladrau, 1594 - Barcelona, 1634) Bandoler nascut d'una família pagesa benestant de Viladrau. Les dificultats econòmiques, en temps de crisi, el van empènyer a delinquir. Joan Sala va prendre aquest cognom arran del casament el 1618 amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós. JOANA MASSISSA La Joana va ser l'última de les companyes del bandoler Joan Sala, "Serrallonga". Els van capturar junts, a Santa Coloma de Farners, l'estiu del 1635. Al voltant de la seva relació, en va néixer una llegenda, que té una base històrica. JOSÉ PATIÑO ROSALES (1666-1736) (Milà 1666-La Granja de San Ildefonso, 1736) Quan Barcelona va ser ocupada, Patiño va ser president interí de la Junta de Justícia i Govern del DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 10 Principat (1714-1716), càrrec des del qual es va convertir en un dels inspiradors del decret de Nova Planta. Més endavant seria l'organitzador també del nou sistema fiscal de Catalunya, el famós cadastre. JOSEP ANTONI DE CASTELLARNAU I DE MAGRINYÀ (Tarragona 1763 - 1845) Noble i financer JOSEP BONAPLATA (1759-1843) (Barcelona, 1795 ¿ Bunyol, 1843) Empresari industrial nascut en una família de teixidors establerta a Sallent. El seu Vapor, al carrer Tallers de Barcelona, va ser una de les primeres fàbriques que va mecanitzar tot el procés de producció. JOSEP ESPASA (1840-1911) (La Pobla de Cèrvoles, 1840- Barcelona, 1911) Fundador a Barcelona, el 1860, de l'empresa que fins al 1877 es va dir Espasa Hermanos. Va començar la publicació de l'Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana, coneguda popularment com l'"enciclopèdia Espasa". JOSEP TEIXIDÓ (? ¿ 1722) (?- Barcelona, 1722) Els Teixidó eren una família d'impressors que el 1716 van obtenir el privilegi d'edició de la Gazeta de Barcelona. JULI ANICETI Gràcies a les troballes arqueològiques d'unes àmfores amb la inscripció "IVLI ANICETI" sabem que era un habitant del Barri Antic de Sant Boi de la primera meitat del segle I de la nostra era. JULI CARSALADE DU PONT (1847-1932) (Simorra, Gascunya, 1847- Perpinyà, 1932) Bisbe de la diòcesi d'Elna-Perpinyà, del 1899 al 1932. D'origen gascó, des del seu nomenament a la seu rossellonesa va voler arrelar-se al país. Per això va aprendre el català, i va establir el seu ús per a la predicació i la catequesi dels infants. Ell mateix va predicar i va escriure en català, i es va convertir ben aviat en un dels punts de referència de la Renaixença a la Catalunya Nord. LLOP IBN MUHAMMAD (?-908) (? - ?, 908) Va ser el senyor musulmà a Lleida entre el 890 i el 908. Va derrotar Guifré el Pelós a la batalla de Navès, a l'actual Solsonès, el 897. LLUC BORRASSÀ (?-1434) (?-Sóller, Mallorca, 1434) Esclau tàrtar comprat el 1393 pel mestre Lluís Borrassà per tal de reforçar el seu taller a Barcelona. El jove tenia uns 18 anys quan va ser venut per un fuster mallorquí. Va aprendre l'ofici a Barcelona i, una vegada alliberat a causa de la mort del seu amo, va exercir la nova feina a Mallorca. LLÚCIA DE LA MARCA (?-1090) Comtessa del Pallars Sobirà i germana d'Almodis. Va ser la dona del comte Artau I del Pallars i posteriorment del comte Ermengol d'Urgell. LLUÍS BONIFAÇ I MASSÓ (1730-1786) L'obra d'aquest escultor de Valls representa el pas del barroc a l'academicisme. Va ser acceptat a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1763, després d'enviar-hi un relleu de Sant Sebastià, d'alabastre. LLUÍS BORRASSÀ (1360-1425) (Girona, 1360- Barcelona, 1425) Pintor català nascut a Girona cap al 1360. El 1383 es va establir a Barcelona, on el seu taller va tenir molta feina. De fet, li coneixem uns 40 retaules. Va introduir l'estil gòtic internacional a Catalunya i ens va deixar algun retaule molt important. LOPE CALANDA (Villafranca, regne d'Aragó 1589 - ?) De nom moro, Grahim. Va ser expulsat de la península juntament amb milers d'altres moriscos l'any 1609. LUCA DEL SERA (s.XIV) Mercader i soci de Francesco di Marco Datini a la seu comercial que l'empresa Datini tenia a Barcelona des de l'any 1393. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 11 LUCI MINICI NATAL QUADRONI VER (segle II dC) Luci Minici Natal Quadroni Ver va ser un important patrici romà a la Barcino (Barcelona) del seu temps. Va participar en la 227 Olimpíada dels Jocs Hel·lènics i va guanyar la cursa de quadrigues. LUIS MÉNDEZ DE HARO Y GUZMÁN (Valladolid 1598 - Madrid 1661) Polític espanyol. Era nebot del comteduc d'Olivares, va succeir el seu oncle com a favorit de Felip IV. El rei el va nomenar primer ministre i va exercir el seu poder tant en el govern com en les relacions diplomàtiques. MARTÍ BURGUÉS Girona 1759 - 1809) Exmilitar. Membre de la petita noblesa gironina, fill de Narcís de Burgués i de Font, cavaller de Girona, i d'Isabel de Coromines, va ser regidor perpetu de l'ajuntament de Girona. MIQUEL BIADA I BUNYOL (Mataró 1789 - 1848) Armador i empresari. NARCÍS FAGES I DE ROMÀ (1813-1884) (Figueres, 1813-1884) Advocat i agrònom. Va fundar la Societat d'Agricultura de l'Empordà l'any 1845. Al cap de quatre anys va ser nomenat comissari d'agricultura de la província de Girona. NUNO SANÇ (1190-?- 1241) Va ser comte de Rosselló i Cerdanya. Era fill de Sanç I de Provença i Rosselló-Cerdanya i Sança Nuñez de Lara. Va participar amb el rei Jaume I en la conquesta de Mallorca i València. ORDE DEL TEMPLE Orde militar i religiós creat a Jerusalem pel cavaller francès Hugues de Payens per protegir els pelegrins. Amb el temps va arribar a ser un orde molt poderós i ric, fet que va causar que fos perseguit i abolit pel papat. Aquest orde va ser l'encarregat de custodiar l'infant Jaume, al castell de Montsó, abans de convertir-se en el rei Jaume I. PERE ANTON VECIANA I RABASSA (Sarral v.1677 - Valls 1736) Durant la guerra de Successió es va establir a Valls, on es va mostrar partidari de Felip V. PERE DESTORRENT (Barcelona v. 1415 - 1462) Ciutadà i polític barceloní. Membre del Consell de Cent del partit de la Busca. Va ser condemnat a mort acusat de conspiració. PERE I EL CATÒLIC (1177-1213)(?, 1177-Muret 1213) Rei de la corona d'Aragó i comte de Barcelona. El seu regnat va estar marcat pel conflicte dels càtars a Occitània i les seves desavinences amb el papa Innocenci III per qüestions matrimonials. Va morir a la batalla de Muret el 1213. PERE III EL CERIMONIÓS (1319-1387) (Balaguer, 1319-Barcelona, 1387) El rei Pere III d'Aragó, dit el Cerimoniós, va incorporar definitivament el regne de Mallorca a la Corona d'Aragó i va vèncer Pere I de Castella, el Cruel, en la guerra coneguda com la dels dos Peres. També va dotar la Diputació del General de la facultat de recaptar els impostos coneguts com a generalitats. PERE JOAN BARCELÓ I ANGUERA, EL CARRASCLET (Capçanes 1682 - Breisach el Vell 1743) Guerriller. Va emprendre accions contra l'exèrcit borbònic tant durant la guerra de Successió com després. PERE JOAN SALA (?-1485) (?-1485) Pere Joan Sala va ser el cabdill dels remences radicals que va encapçalar la segona guerra remença, que comença amb l'alçament de Mieres el 1484. PERE MARTELL (?-1244) Pere Martell era un navegant expert que coneixia la importància de les illes Balears en l'entramat comercial mediterrani. Va participar en les conquestes de Mallorca i València. PERE SACOMA (segle XIV) Pere Sacoma va ser mestre major d'obres de la catedral de Girona del 1368 al 1393, any en què va morir. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 12 PEROT DE VILANOVA (s. XVI) Membre d'una nissaga de la petita noblesadel segle XVI. La família era oriünda de Flix, a la Ribera d'Ebre. A l'església de Sant Francesc, de Flix, es troben les despulles familiars. Aquests nobles de la vila també formaven part de l'oligarquia barcelonina que participava dels càrrecs polítics del Consell de Cent. RAFAEL D'AMAT I DE CORTADA I DE SENJUST, BARÓ DE MALDÀ (Barcelona 1746 - 1819) Pertanyia a la petita noblesa catalana i és autor d'un extens dietari que ell mateix va titular Calaix de Sastre. RAFAEL FIGUERÓ I JOLIS (1669-1751) (Barcelona, 1669-1751) Els Figueró eren una família d'impressors que va estar especialment vinculada als austriacistes durant la Guerra de Successió, fins al punt que tenien la categoria d'impressors del rei. Això va provocar que, en acabar la guerra, se'ls retiressin tots els privilegis d'impressió de les gasetes. RAMON BERENGUER I (? 1023 - Barcelona 1076) Comte de Barcelona i de Girona, comte d'Osona i comte de Carcassona i Rasès. RAMON BERENGUER IV (1113-1162) (?-1113-Borgo San Dalmazzo, Itàlia, 1162) Comte de Barcelona i príncep d'Aragó. Es va casar amb la princesa Peronella, filla del rei d'Aragó, i aquesta unió va significar l'entroncament del casal de Barcelona amb els reis d'Aragó. Durant el seu regnat va conquerir places importants de la Catalunya Nova, com Lleida i Tortosa. RAMON DE MANLLEU Mercader de la ciutat de Barcelona del tombant de segle XV. RAMON MUNTANER (1265-1336) (Peralada 1265-Eivissa 1336)Cronista, funcionari de la cort i soldat. El 1303 va acompanyar Roger de Flor com a mestre racional en la Gran Companyia Catalana fins a l'any 1307. ROGER DE LLORIA (1250-1305) Roger de Lloria va ser un cavaller d'origen calabrès que va participar en l'expansió de la Corona d'Aragó. Pere II el va nomenar gran almirall de la flota catalana. SANTIAGO RUSIÑOL (1861-1931) Aquest pintor i escriptor procedia d'una família industrial. El 1887 es va establir a París, on va viure enmig dels ambients de la bohèmia literària i artística. De tornada a Barcelona, la darrera dècada del segle, es va afirmar com a pintor animador del moviment modernista i va formar part de les famoses tertúlies de la cerveseria "Els Quatre Gats". SEMPRONIUS CAMPANUS FIDENTINUS Ciutadà romà d'Empúries que coneixem per mitjà dels lapidaris de la ciutat. Els seus cognoms permeten deduir que era plebeu i que ell o els seus avantpassats directes venien de la Campània. TERESA CLARAMUNT (1862-1931) (Sabadell, 1862-Barcelona, 1931) Obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona. TUDIL·LA Era una pobladora de Vallformosa, al territori de la Marca, al segle X. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 13 DOCUMENTS ACTA DEL GREMI DE TEIXIDORS (1402) Reglamentació dictada pel gremi de teixidors. Es tracta d'un document sobre paper que es troba a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, dintre el registre d'ordenacions del Consell de Cent. ACTES DE CONVOCATÒRIA DE CORTS A MONTSÓ (1362-1363) Actes de les corts celebrades en temps de la guerra dels Dos Peres. És un document que està molt ben conservat i que es guarda en format de llibre. Van ser convocades pel rei de la Corona d'Aragó Pere III el Cerimoniós i van ser molt importants perquè van consolidar els impostos anomenats generalitats. ACTES DE LES REUNIONS DELS ARQUITECTES DE LA CATEDRAL DE GIRONA Documents que recullen els debats i les conclusions de les reunions dels arquitectes convocats pel capítol de la catedral de Girona, per tal de decidir si la nova església gòtica en construcció hauria de tenir una o tres naus. Són dos documents que deixen constància de les dues reunions, la del 1386 i la del 1416. Es tracta de testimonis de valor excepcional per al coneixement teòric de l'arquitectura gòtica catalana. ACTES DE NOMENAMENT D'ABDÓ TERRADAS Documents guardats al Manual d'Acords que hi ha a l'Arxiu de l'Ajuntament de Figueres en què queden reflectides les vegades que l'Abdó Terradas va prendre possessió com a alcalde primer de Figueres. ACTES DEL PROCÉS CONTRA JAUME I BLANQUINA DE CASAFRANCA Actes del procés inquisitorial fet a Barcelona el segle XV que va condemnar Jaume i Blanquina de Casafranca per pràctiques judaiques. ARXIU DE CAN PRAT Petit arxiu particular que es troba a la vella masia de Can Prat, a Castellfollit del Boix, comarca del Bages. ARXIU DE LA FAMÍLIA TRAVI Conjunt de documents particulars de la família Travi que es guarda a l'Arxiu dels Pirineus Orientals, a Perpinyà. ARXIU DE LA FAMÍLIA VECIANA Col·lecció de documents dipositats a l'Arxiu Històric de Valls. ASSEMBLEA DE PAU I TREVA Les assemblees de pau i treva es van constituir com a institucions eclesiàstiques que van pretendre limitar la violència dels senyors feudals durant l'alta edat mitjana. CALAIXERA DE MOSSÈN ANTONI M. ALCOVER Aquesta calaixera, que es guarda actualment a l'Arxiu del Regne de Mallorca des d'abril de 2002, és el lloc on mossèn Antoni Maria Alcover va guardar les fitxes amb les paraules recollides en les eixides filològiques que va fer pels Països Catalans i que van servir per redactar el Diccionari CatalàValencià-Balear. CARTA DE CONCESSIÓ DE LLICÈNCIA DEL REI JOAN I Aquest document, que es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és la concessió d'una llicència del rei Joan I d'Aragó a una tal Francesca per assistir els parts i preparar remeis i medicaments. CARTA DE JOAN I DEL 28 D'AGOST DE 1387 Carta enviada per Joan I el 1387 i que es guarda juntament amb la documentació de Joan I a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. CARTA DE POBLAMENT DE CERVERA, 1026 Carta de poblament de Cervera i les seves terres atorgada per la comtessa Ermessenda, el seu fill Berenguer Ramon I i la seva dona Sança a favor de Guinedilda, els seus fills i altres repobladors i repobladores. El document es troba a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. CARTA DELS CONSELLERS AL REI PERE III Document que es guarda a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 14 CARTES DE JOAN I A LA SEVA ESPOSA, VIOLANT DE BAR Recull de cartes del rei Joan guardades a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. CARTES DE LA FAMÍLIA BURGUÉS Recull de bona part de les cartes que va rebre Martí Burgués entre el 1799 i el 1802, que es guarda a l'Arxiu Diocesà de Girona. CARTES D'ESTEFANIA DE REQUESENS Epistolari privat, de caràcter íntim, que conservem fragmentàriament al Centre Borja, de Sant Cugat del Vallès perquè els descendents indirectes de la família Requesens el van cedir a la Companyia de Jesús. Són plecs doblegats que feien a la vegada de sobres i abracen el període que va de 1533 a 1540. CONTRACTE ENTRE LLUÍS BORRASSÀ I LA CONFRARIA DE SANT ANTONI DE MANRESA Document que es troba a l'Arxiu de Protocols de Barcelona i que recull les condicions de contractació del pintor Lluís Borrassà per part de la Confraria de Sant Antoni de Manresa. Està signat el 21 de novembre de 1410 i vol que s'encarregui d'una part d'un retaule de la Seu de Manresa dedicat a Sant Antoni Abat. CRÒNICA DE RAMON MUNTANER La crònica de Ramon Muntaner és un dels textos historiogràfics medievals més importants de la cultura catalana. La seva narració explica, entre d'altres, les peripècies de la Companyia Catalana d'Orient DECRET DE NOVA PLANTA (1716) En sentit estricte, el decret de Nova Planta es publica al gener de 1716 al Principat de Catalunya, però en sentit ampli s'aplica també amb el decret d'abolició dels furs d'Aragó i València proclamat quan, després de la batalla d'Almansa (1707), aquests regnes van caure en mans de Felip V. També es parla de "decrets de Nova Planta" per referir-se al conjunt de disposicions dictades per Felip V entre 1707-16, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i hi establia, d'una manera més o menys completa, l'organització política pròpia de Castella. DECRETS DE LA JUNTA DE GOBIERNO (1714-1716) Aquest lligall de documents, que es guarden a l'Arxiu d'Història de la Ciutat de Barcelona, conté els decrets que va anar publicant la Junta Superior de Gobierno y Justicia, la institució encarregada de governar el país després de la desfeta de 1714, fins a la normativització del Decret de Nova Planta, el 1716. DESFILADA DELS ALMOGÀVERS DAVANT L'EMPERADOR DE BIZANCI Quadre d'inspiració romàntica pintat al segle XIX per José Moreno Carbonero i que es troba al Palau del Senat de Madrid. Recull l'episodi històric de la desfilada dels almogàvers de Roger de Flor davant l'emperador bizantí Andrònic II. DEVOCIONARI MUDÈJAR I MORISC Manuscrit (1420) que es conserva a la Biblioteca de Catalunya. DIARIS DE L'EXPEDICIÓ DE PORTOLÀ Hi ha dos diaris de l'expedició. D'una banda hi ha el "Diario de Viajes" de Gaspar de Portola. D'altra banda hi ha el diari de Miquel Constansó amb el títol original "Diario del Viage de Tierra hecho al Norte de California". Del diari de Constansó se'n guarda una còpia manuscrita dins el diari de Gaspar de Portolà, a l'arxiu del Museu Naval de Madrid. DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR Els deu volums del Diccionari català-valencià-balear constitueix un recull del vocabulari utilitzat arreu dels Països Catalans. Aquesta empresa va ser iniciativa de mossèn Alcover i va comptar amb l'ajut de Francesc de Borja Moll. Per això, popularment, se'l coneix com el "Diccionari Alcover-Moll". DIETARI DE L'ANTIC CONSELL BARCELONÍ El nom correcte d'aquest fons documental és "Llibre Dietari del Antich Consell Barceloní", o Manual dels Novells ardits. Es troba a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. És un dietari en què es recullen les anotacions del mestre racional del dia a dia de la ciutat. DOCUMENT D'ARNAU SOLSONA És un gran pergamí de l'any 1297 que es guarda a l'Arxiu Municipal de Lleida. Està escrit en llatí i explica com s'ho va fer Arnau de Solsona per obtenir el Sant Drap, un objecte sagrat que va guardar en secret durant tota la vida. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 15 DOCUMENT SOBRE L'ACTA DE CONSAGRACIÓ DE SANT PERE DE LES PUEL·LES Aquest document, datat del 945, és escrit en llatí i és considerat l'acta fundacional del convent femení de Sant Pere de les Puel·les. El document es troba a la sala de documents del monestir actual, al carrer d'Anglí de Barcelona. DONACIÓ ESPONSALÍCIA DE RAMON BERENGUER I A ALMODIS DE LA MARCA Pergamí que es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, juntament amb tota la resta de documentació del comte Ramon Berenguer I. EL DECAMERÓ El Decameró és una de les obres clàssiques de la literatura medieval universal. Va ser escrita per Giovanni Boccaccio entre els anys 1349 i 1351. "EL DESPERTADOR DE CATALUNYA " (1713) Opuscle polític editat a Barcelona el 1713, a finals de la Guerra de Successió. En un moment en què els catalans havien quedat abandonats pels aliats, "El Despertador de Catalunya" volia combatre el desànim i la propaganda borbònica, justificant les raons d'aquella resistència contra Felip V. EL CALAIX DE SASTRE Immens dietari recopilat en 73 volums manuscrits que Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà, va escriure entre 1769 i 1819. Se'n guarda una còpia manuscrita a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. "EL POBLE CATALÀ" Diari polític republicà que va aparèixer l'11 de maig de 1906 a Barcelona com a òrgan central del Centre Nacionalista Republicà. Va tancar el 1918. EL SANT DRAP Suposadament és el drap amb què Maria va embolcallar el nen Jesús quan va néixer. ELS PREGONS Comunicacions que es fan en veu alta en un lloc públic perquè tothom en tingui coneixement. FONS CASTELLARNAU El Fons Castellarnau es troba dividit entre dos arxius: l'Arxiu Històric de Tarragona i Arxiu Històric del Port de Tarragona. FONS NARCÍS OLLER Gran fons documental que podem trobar a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Conté 5.973 documents d'aquest escriptor català, que va ser un dels intel·lectuals més destacats del moment. HOMILIES D'ORGANYÀ Les Homilies d'Organyà són un recull fragmentari de sermons escrits en català que van ser trobats a Organyà, a l'Alt Urgell, l'any 1904. És un dels primers textos catalans en prosa, que podem datar a finals del segle XII o principis del XIII. "ABAJO LAS MURALLAS!!!" Memòria escrita per l'higienista Pere Felip Monlau en què argumenta per què s'havien d'enderrocar les muralles de Barcelona. Aquest article es va premiar al ple de l'Ajuntament del 30 de setembre de 1841. DE LA MUJER Y SUS DERECHOS "De la mujer y sus derechos en las sociedades modernas" és el títol d'un article publicat per Pompeu Gener "Peius" al diari La Vanguardia el 26 de febrer de 1889. DE LADRÓN A POLICÍA Aventuras del jefe de ronda Gerónimo Tarrés Conjunt de fulletons en què es narren les històries de la ronda d'en Tarrés. "GESTA COMITUM BARCINONENSIUM ET REGNUM ARAGONUM" És una crònica escrita en llatí pels monjos del monestir de Ripoll a partir del segle XII. En aquesta crònica s'explica la vida i les gestes dels comtes de Barcelona i dels reis d'Aragó. Totes les versions que avui es conserven, a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a la Biblioteca de Catalunya, són còpies posteriors, ja que no se'n guarda la versió original. La còpia més antiga que se'n coneix és la de Pere de Marca, un francès, que va publicar-la el 1688. "IL PIÙ BEL NOME" Òpera que es va representar a la Llotja de Mar de Barcelona el dia 2 d'agost de 1708 dins el marc de festes que es van fer per celebrar l'arribada de l'Elisabet Cristina, esposa de Carles III, a Barcelona. LA CAMPANA Himne revolucionari i patriòtic amb lletra d'Abdó Terradas i música atribuïda a Anselm Clavé. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 16 LIBER FEODORUM MAIOR Conjunt de documents referents al dominis dels comtes de Barcelona que es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. LO REY MICOMICÓ Obra teatral d'Abdó Terrades MEMÒRIES D'AURORA BERTRANA Llibre en dos volums que es va publicar els anys 1973 i 1975 "NARRACIONES HISTÓRICAS DESDE EL AÑO 1700 HASTA EL AÑO 1725" Obra manuscrita de Francesc Castellví sobre els esdeveniments de la guerra de Successió. PROCLAMACIÓN CATÓLICA Obra de Gaspar de Sala i de Berart que va publicar anònimament a Barcelona, l'any 1640. Està adreçada a Felip IV de Castella i a l'opinió pública, després dels fets del Corpus de Sang. El títol complet és Proclamación Católica a la Magestad Piadosa de Felipe el Grande. RAZONAMIENTO DE LA IMPORTANCIA DE LA LENGUA ESPAÑOLA EN EL EJERCICIO DE LAS ESCUELAS Discurs inaugural del curs dels Escolapis de Puigcerdà, el 1780, publicat per la impremta de Carlos Gibert y Tutó amb el títol Academia de Latinidad, Retórica y Poesia que ofrecen al público los discípulos de las Escuelas Pías del Colegio de Puigcerdá. RECUERDOS DE UNA MAÑANA TERRIBLE" Document manuscrit que es guarda a l'Arxiu Municipal de Sabadell. És un relat d'un escrivent de l'Ajuntament, Joan Torras Serra, dels fets que van passar als voltants de l'Ajuntament el dia 28 de juliol de 1909. VITAE PETRI URSEOLI Aquest document escrit en llatí relata la vida de Pere Orsèol, dux de Venècia, que va retirar-se a Cuixà. El van escriure monjos del monestir de Sant Miquel de Cuixà cap a la fi del segle XI i hi trobem una de les primeres referències a l'existència de la llengua catalana. LA "HOJA TERRADAS" Full volant a través del qual l'Abdó Terradas difonia l'ideari republicà. "LA PUBLICITAT" Diari publicat des del 1878 a Barcelona i que des del 1922 es va editar en català. És una de les publicacions que simbolitza el desenvolupament de la premsa de masses. LA TAULA DE JULI ANICETI L'àpat principal dels romans és el sopar, que comença quan encara no s'ha fet fosc, però com que no entra gaire llum de fora han de posar llànties d'oli. LA TAULA DEL BARÓ DE MALDÀ Avui és el diumenge 1 de març de 1789. El baró, que és viudo, avui seu a taula amb un dels seus fills, una amiga marquesa i, com gairebé sempre, un capellà. Durant el dinar no parlen d'altra cosa, segueixen amb preocupació els esdeveniments que passen al carrer per la manca de pa, però això no els priva pas de fer un bon tiberi. LA TAULA D'UNA FAMÍLIA BARCELONINA DEL 1400 És una taula sense luxes tot i que es tracta d'una família benestant. Els Manlleu tenen dos fills i una filla i per ajudar en les feines domèstiques tenen una esclava i un esclau. Dels tres fills del matrimoni només el més gran menja amb el matrimoni. Quan els nens són petits se'ls fa menjar a part perquè es considera que són bruts i fan massa enrenou. L'ATLES DE CRESQUES (SEGLE XIV) Aquest important mapa cartogràfic data del 1375. També es coneix com a Atles català. Està guardat a la Biblioteca Nacional de París. Els autors són els jueus mallorquins Abraham Cresques i el seu fill Jafudà. L'ESQUELLA DE LA TORRATXA. Setmanari satíric, republicà i anticlerical, fundat a Barcelona el 6 de maig de 1872. Inicialment va substituir La Campana de Gràcia, quan va ser suspesa governativament. LLEI MOYANO (1857) Llei d'Instrucció Pública, decretada el 1857 pel ministre liberal Claudio Moyano. Aquesta llei, que va estar vigent fins a la Segona República, va establir l'obligatorietat de l'ensenyament primari i, alhora, l'obligatorietat de la gramàtica espanyola com a llengua única. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 17 LLIBRE DEL REPARTIMENT (segle XIII) Els llibres de repartiment eren els volums en què s'escripturaven els nous propietaris de les terres conquerides als musulmans. El "Llibre del Repartiment de Mallorca" es guarda a l'Arxiu del Regne de Mallorca, a la ciutat de Palma. Es tracta, en realitat, de dos volums: un de bilingüe, en llatí i àrab, i un altre en català. LLIBRE DELS FEITS (Segle XIII) Document manuscrit del s. XIII, dictat pel rei Jaume I, que explica les peripècies del seu regnat. L'original va desaparèixer i la còpia més antiga es guarda avui a la Sala de Llibres Antics de la Biblioteca de la Universitat de Barcelona. LLIBRE DELS MIRACLES DE NOSTRA SRA. DEL ROSER Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Roser y del modo de dir lo Rosari de aquella és un llibre de devoció que va ser successivament reeditat durant l'edat moderna. La còpia més antiga que en tenim és obra de Jeroni Taix, del 1592. LLISTA D'EXILIATS AUSTRIACISTES A VIENA Documents guardats a l'arxiu estatal d'Àustria, a Viena (Haus- Hof- und Staatsarchiv). LLISTA D'EXILIATS AUSTRIACISTES AL BANAT Documents guardats a l'arxiu de la cambra imperial d'Àustria, a Viena (Hofkammerarchiv). MATRÍCULA DELS FRANCESOS La "Matrícula dels francesos domiciliats a Mataró", que es guarda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, és un material estadístic complet sorgit d'un encàrrec fet des de la Cort de Madrid per tal de tenir controlats els francesos que residien a Catalunya. Es va encarregar l'any 1637, dos anys després que comencés la guerra oberta amb França, emmarcada en la Guerra dels Trenta Anys (16181648). MEMÒRIES DE CAN BELLSOLELL Document manuscrit sobre les incidències del mas de la família Bellsolell, als afores d'Arenys de Munt, que actualment es conserva a l'Arxiu Històric Fidel Fita, d'Arenys de Munt. Comprèn de l'any 1666 al 1838, ja que una part en va ser destruïda durant la Guerra Civil. MEMÒRIES D'EN PEROT Les "Memòries de Perot" són un diari manuscrit del segle XVI d'un notable de Flix, Pere de Vilanova, que es guarda a la Biblioteca de Catalunya. MEMÒRIES D'EN SEBASTIÀ CASANOVAS Document manuscrit que conserva en els seus arxius particulars Àngel Torró, a Roses, a l'Alt Empordà. Consisteix en les memòries de Sebastià Casanovas, un pagès de Palau-saverdera que va viure al s. XVIII. És una font interessant per comprendre els efectes del cadastre en l'economia catalana del set-cents. MEMÒRIES D'IRENE ROCAS Document molt valuós per a la història de les dones, ja que aporta una mirada femenina sobre els esdeveniments i la societat dels seu temps. Està dipositat a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i explica en primera persona la vida d'aquesta dona nascuda a Llofriu, que va quedar viuda als 45 anys, amb set fills, i va marxar a Barcelona el 1908. PLA CERDÀ Projecte de l'enginyer, urbanista i polític Ildefons Cerdà (1815-1876) per a la reforma i l'eixample de Barcelona. Va ser aprovat pel Ministeri de Foment el 1859, malgrat que l'Ajuntament de la ciutat havia convocat un concurs de projectes que va guanyar l'arquitecte Antoni Rovira i Tries. PLACA DE LUCI MINICI DEL MUSEU ARQUEOLÒGIC DE CATALUNYA Aquesta placa de marbre blanc de gra fi consta de dos fragments i es troba al Museu Arqueològic de Catalunya. Fa referència a les termes públiques que van fer construir els senadors barcelonesos Luci Minici Natal, pare i fill. PRAT, MARTÍ, BALDRIC I FUSTER Escriptura de constitució d'una societat signada al setembre de 1764, que es conserva a l'Arxiu Històric de Valls. En un primer moment es van concentrar a exportar aiguardent cap al nord d'Europa i a importar, com a contrapartida, teixits per vendre al mercat català. PREGÓ D'EN PERE TERRADES Text llegit a Mataró el 6 de maig de 1637 per anunciar l'obligació que tenien els francesos d'apuntarse a la matrícula encarregada per la monarquia. L'objectiu era tenir-los controlats un cop va esclatar la guerra amb França. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 18 PRIVILEGI REIAL DE FUNDACIÓ DEL GREMI D'ESCULTORS Document que es troba a la secció de gremis de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. El rei Carles II donava permís als escultors, l'any 1680, per constituir la seva pròpia associació, sortint del gremi de fusters. PROCÉS DEL CONSELL DE JOAN I Procés que es va iniciar el 2 de juny del 1396, al cap d'un mes de la mort del rei Joan I. La documentació d'aquest gran procés està guardada en els arxius de la Cancelleria Reial a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. PROCÉS D'EN SERRALLONGA El procés judicial contra el bandoler Joan Sala i Ferrer, el famós Serrallonga, és una font molt interessant per estudiar el bandolerisme català del Barroc. Es troba a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, i és un dels pocs que es conserva sencer. RECORDS DE MOLINS DE REI Document manuscrit signat a Molins de Rei a l'agost de 1894 per Josep Mas. L'objectiu de l'autor és que no es perdin algunes dades que els seus avis li havien transmès "per si algun dia fos possible escriure la història de la vila". RECULL DE GUERAU ESGLEYES Document del segle XV que es guarda a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. És un recull de les queixes dels presos de la presó del Veguer de Barcelona. "REGIMENT DE PRESERVACIÓ A EPIDÈMIA O PESTILÈNCIA E MORTALDATS", DE JAUME D'AGRAMUNT Aquest llibre, que es guarda a l'Arxiu Parroquial de Verdú, el va escriure Jaume d'Agramunt l'any 1348 i és un tractat sobre les mesures que cal prendre per evitar i tractar l'epidèmia de pesta que aquell any assolava tot Europa. RELLEU DE SANT SEBASTIÀ (LLUÍS BONIFAÇ) Petita obra en forma de medalla de pedra blanca amb què Lluís Bonifaç va aconseguir ser anomenat acadèmic a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid, el 1763. RETAULE DEL SANT ESPERIT El retaule del Sant Esperit, a la Seu de Manresa, és una obra mestre de Pere Serra, fill d'una important nissaga de pintors barcelonins, que va renovar la pintura gòtica del segle XIV tot adaptant les influències italianes. La part de baix del retaule és posterior, del segle XV, obra de Lluís Borrassà. SENTÈNCIA ARBITRAL Document que es guarda a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona amb data de 26 de novembre de 1400 en què un llicenciat en lleis, Hug d'Ubach, fa d'àrbitre davant les desavinences que hi entre l'Esteveta i el seu marit, en Ramon de Manlleu, a causa de les despeses familiars. SENTÈNCIA ARBITRAL DE GUADALUPE (1486) Disposicions adoptades per Ferran II al Monestir de Santa Maria de Guadalupe (Extremadura) el 21 d'abril de 1486. El seu objectiu era donar solució als conflictes entre els pagesos de remença i els seus senyors, conflictes que havien motivat les dues guerres remences. SENTÈNCIA DE LOPE CALANDA Document guardat a l'Arxiu Històric Nacional de Madrid a la Secció Inquisició. TESTAMENT D'ARSENDA Document guardat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó que recull les darreres voluntats dictades per Arsenda d'Àger. Com que veu propera la mort, l'esposa d'Arnau Mir de Tost dicta el testament el 23 de maig del 1068. TESTAMENT D'ELISENDA DE PUIGARNOLF Document notarial que es troba en un arxiu de protocols. És una de les moltes fonts que ens poden parlar del dret i la vida quotidiana de finals de l'edat mitjana. Es tracta de la dona d'un ciutadà de Girona que fa testament el 1390. TESTIMONIS ORALS DELS IMMIGRANTS DE TORRE- ROMEU Aquests testimonis orals dels immigrants de Torre-romeu, de Sabadell, estan enregistrats en unes cintes magnetofòniques que avui es guarden a l'arxiu de Comissions Obreres, a Barcelona. Són el resultat d'una sèrie d'entrevistes fetes per la historiadora Angelina Puig per a la seva tesi doctoral, escrita el 1980, sobre els immigrants provinents de Pedro Martínez. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 19 TRACTAT DELS PIRINEUS Pau signada a l'illa dels Faisans, al riu Bidasoa, el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, que posava fi a la guerra entre les dues corones començada l'any 1635. USATGES DE GIRONA Normes jurídiques de l'època feudal que eren font de dret en les disputes i querelles senyorials. Recollien els usos i costums i agrupaven molts cops textos de diversa procedència normativa. Un còdex d'aquests usatges es troba al monestir de San Lorenzo de El Escorial. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 20 ELS TEMPS ANTICS FINS AL SEGLE VII L'arribada de fenicis i grecs Els ibers La conquesta romana La romanització El Baix Imperi Romà Els visigots L'arribada de fenicis i grecs Les primeres fonts escrites de què disposem per conèixer el passat de les actuals terres catalanes són del temps que fenicis i grecs van arribar a la península Ibèrica. Uns i altres procedien de la Mediterrània oriental i els hem d'agrair, tant la introducció de la producció i comercialització del vi i l'oli, com la ceràmica feta amb torn. Al segle VIII aC, els fenicis ja s'havien establert a diverses localitats del sud de la península Ibèrica. A partir del segle següent, les colònies fenícies van anar passant a mans de Cartago, una poderosa ciutat d'origen fenici situada al nord de l'Àfrica. Els cartaginesos, que volien controlar l'accés dels grecs al sud de la península, es van dirigir aleshores cap al nord-est. A Ibusim (Eivissa), van fundar una important colònia i a la costa peninsular van establir algunes factories com la d'Alovesta, a la vall de l'Ebre. Els grecs van arribar a la península Ibèrica poc després dels fenicis. Tot i això, el comerç regular dels grecs a la península no es va desenvolupar fins al segle VI aC i va estar representat pels foceus, fundadors de Massàlia (Marsella). A la costa de l'actual Catalunya, la colònia més destacada va ser la d'Emporion (Empúries). El primer establiment emporità es va situar sobre un petit illot a la badia de Roses, però el seu creixement va obligar a traslladar-lo a terra ferma. Allí, la colònia grega va mantenir relacions comercials amb els indígenes. A pocs quilòmetres d'Emporion, es va fundar Rhode (Roses). Els emporitans van desenvolupar l'agricultura i el comerç. Tant a Emporion com a Rhode es va encunyar moneda de plata. També destaca la fabricació d'una ceràmica pròpia, que va aconseguir una difusió important. Els ibers Els pobles ibers van ocupar les costes del sud i de l'est de la península Ibèrica des del segle V aC. Al nord de l'Ebre, aquests pobles tenien algunes característiques culturals en comú, com la llengua i l'escriptura, el domini de la metal·lúrgia del ferro i del torn de terrissaire i l'economia bàsicament agrícola. La base de l'organització social dels ibers era la tribu, encapçalada per la monarquia i l'aristocràcia guerrera. Els ibers van situar els seus poblats en llocs elevats per facilitar-ne la defensa i els van organitzar com a ciutats. Tenim testimonis del seu ritual d'enterrament gràcies als cementiris que ens han quedat, on s'han trobat peces ibèriques a les tombes. Entre els pobles ibers situats en el territori de l'actual Catalunya, van destacar els DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 21 laietans, assentats a la zona compresa entre el Garraf i la Tordera. Al nord dels laietans, hi van habitar els indigets, que van tenir com a capital dos nuclis urbans a l'entorn de l'antic estany d'Ullastret. Però el poble iber més poderós va ser el dels ilergets, assentats entre les valls del Cinca i el Segre, i quan tenien com a capitals Iltirda (Lleida) i Atanagrum. Els ilergets van participar en l'enfrontament bèl·lic entre romans i cartaginesos, que donaria pas a la conquesta romana. Amb la victòria romana a la Segona Guerra Púnica, els ibers van ser incorporats a l'imperi romà. La conquesta romana La lluita que sostenien romans i cartaginesos pel control de la Mediterrània a finals del segle III aC va donar lloc a la Segona Guerra Púnica. L'any 218 aC l'escipió romà Gneu va desembarcar a Emporion per mirar de tallar el pas al general cartaginès Hanníbal, que volia atacar Itàlia utilitzant Hispània com a base d'avituallament. Durant la lluita, tant cartaginesos com romans van intentar atraure's els pobles ibèrics. Partint de Tarraco, les tropes romanes aviat van controlar tota la costa de la Catalunya actual. Tot i això, van haver de fer front a la revolta dels ilergets, dirigits per Indíbil i Mandoni. L'any 206 aC va ser expulsat de la península Ibèrica l'últim general cartaginès. Quatre anys més tard, finalitzada la Segona Guerra Púnica, tot el llevant i el sud de la península es trobaven sota domini de Roma. Els pobles sotmesos van ser obligats a pagar tributs i les seves mines i terres van passar a propietat de l'estat romà. Pocs anys més tard, els romans van dividir la península en dues províncies, la ulterior i la citerior. Aquesta darrera comprenia els territoris de l'actual Catalunya i, també, una part de l'Aragó i de la franja de la costa del País Valencià i de Múrcia. El segle I aC va estar marcat políticament pels conflictes polítics interns a Itàlia, que es van reflectir a la península Ibèrica en enfrontaments on va participar la població local. Tanmateix, cap a mitjan segle, Pompeu, qui havia organitzat un poder oposat a la metròpolis romana, va ser definitivament vençut a Ilerda. La victòria de Cèsar va obrir un període de pau de gairebé tres segles, que va fer possible la difusió de la cultura romana. La romanització Un cop conquerida i pacificada Hispània, els romans hi van imposar la seva organització política i administrativa, social i econòmica. El llatí vulgar va eliminar les llengües ibèriques i es va imposar el culte a l'emperador. Alhora, el dret romà, que tindria una gran influència en el futur, va substituir l'indígena. Al camp, es van confiscar les terres als indígenes i es van repartir a colons, soldats i indígenes amics. Es van crear latifundis de propietat privada, que utilitzaven mà d'obra esclava com a sistema de treball. De tota manera, els propietaris rics tendien a viure a les ciutats i a deixar el treball de la terra en mans d'administradors. Aquests van introduir noves tècniques de conreu i l'ús del regadiu. Les unitats de treball agrícola es van organitzar a semblança de les vil·les romanes i s'hi conreava, sobretot, vinya, olivera, blat i conreus d'horta. Les vil·les disposaven també d'un petit bosc i s'hi practicava la ramaderia. A Catalunya, les primeres vil·les van aparèixer cap al segle II aC a les planes del Vallès, el Maresme, el DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 22 Penedès i el Camp de Tarragona, i a la vall inferior del Segre, al voltant d'Ilerda. La seva màxima expansió va ser durant el temps d'August. La costa catalana va destacar per la producció i comercialització de vi, que va impulsar també la producció i comercialització d'àmfores. Els romans van introduir millores molt importants en l'organització de les ciutats. La ciutat es va convertir a l'època romana en un centre de producció i comerç de primer ordre. En la compra i venda de productes, la utilització de moneda romana era habitual. El desenvolupament d'una important xarxa de camins i la unificació de la moneda van contribuir a expandir el comerç. L'organització de la ciutat es va adaptar a les necessitats del comerç, de l'administració i del nombre creixent de ciutadans. Això es va reflectir en la construcció d'importants obres públiques com ara fòrums, teatres, amfiteatres, circs i basíliques (com a Tarragona), temples (com el de Vic), termes (com les de Caldes de Montbui), aqüeductes i ponts (com el de Martorell), etc. L'eix principal de la xarxa de camins romana el constituïa la via Augusta. Aquesta via, que seguia la costa mediterrània des de Cartago Nova fins a València, arribava a l'Ebre per Dertosa. Un cop a Tarraco, amb l'arc de Berà com a límit oriental, entrava cap a l'interior fins a Martorell, on es conserva l'anomenat pont del Diable sobre el Llobregat. Després, tornava cap a la costa per Barcino i continuava pel Maresme fins a Gerunda. Des d'aquí, anava cap al Pirineu i penetrava a la Gàl·lia per la zona de la Jonquera. Cap al 27 aC, August va convertir les dues províncies d'Hispània en tres. La citerior, també anomenada Tarraconense, va incorporar els territoris des de la costa catalana fins a Galícia a través de la vall de l'Ebre, i es va convertir així en la província més extensa. La capital de la província Tarraconense esdevingué la pròspera colònia de Tarraco, amb unes 70 hectàrees d'extensió i un nombre destacat d'edificis monumentals de força valor. De tota manera, la crisi política i econòmica que va viure l'Imperi romà des del segle III, va afectar la ciutat de forma irreversible. El Baix Imperi Romà Al segle III, l'Imperi Romà va iniciar un període de decadència. Les usurpacions de poder d'uns emperadors per altres van anar acompanyades de revoltes a les províncies i també van començar les invasions bàrbares a la frontera de l'Imperi. En l'àmbit de l'economia, el sistema esclavista ja feia temps que es mostrava incapaç d'augmentar la producció. A més hi va haver un importat increment dels preus, que va perjudicar el comerç. La crisi va incidir molt especialment a les ciutats romanes. A l'actual territori de Catalunya, Tarraco i Emporion van patir invasions des de mitjan segle III, de les quals ja no es van recuperar, i Gerunda i Barcino aviat es van emmurallar. Alhora, el comerç amb Roma va decaure. La crisi econòmica i comercial, la inseguretat i la creixent pressió fiscal van impulsar moltes famílies a fugir al camp. Paral·lelament, al camp, la por a les invasions bàrbares va tenir com a conseqüència una disminució del nombre de propietats petites i mitjanes. El resultat va ser que van sorgir grans dominis on la mà d'obra esclava va ser substituïda per colons, pagesos a qui els grans propietaris cedien temporalment l'ús de la terra a canvi d'un cens. Un fenomen característic d'aquesta etapa va ser la difusió del cristianisme. A Catalunya, disposem de diversos testimonis de martiris, com el de Fructuós, Auguri DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 23 i Eulogi, de Tarraco; el de Cugat, de Barcino, o el de Feliu, de Gerunda. Les reformes que van introduir els emperadors Dioclecià i Constantí I des de finals del segle III van permetre un període de certa estabilitat. En aquesta etapa, la Tarraconense es va dividir en quatre províncies: Balearica, Gallaecia, Cartaginensis i Tarraconensis, la darrera de les quals comprenia el territori de l'actual Catalunya. Però cap a finals del segle IV, després de la mort de Teodosi, l'Imperi romà es va dividir definitivament en dos, el d'Orient i el d'Occident. A occident, el buit de poder deixat pels romans el van ocupar els regnes germànics, que a començaments del segle V es van establir a Hispània. Els visigots La tribu germànica dels visigots va arribar a la península Ibèrica cap al 411 com a aliada dels romans per expulsar els altres pobles germànics. Quatre anys més tard, Ataülf, un comandant visigot casat amb Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori, va entrar a Barcelona. Tot i que Ataülf va ser assassinat poc després, els visigots ja no van abandonar el territori peninsular. Durant anys, Barcelona fins i tot va arribar a ser capital dels visigots establerts a la península. Els visigots també van aconseguir ocupar Tarragona, tot i la resistència dels seus habitants. Cap al darrer quart del segle V, acabat de desaparèixer l'Imperi d'Occident, l'emperador d'Orient va reconèixer la Tarraconense com un dels territoris d'assentament del poble visigot. A la primera dècada del segle VI, els visigots van ser expulsats de gran part de la Gàl·lia. Aleshores van establir el regne d'Hispània amb capital a Toledo. Però, tot i l'existència de relacions de poder, la influència al territori català del regne visigot, amb una cultura molt pobre, va ser molt feble. En aquesta etapa, el sistema del colonat, és a dir, la fixació del pagès a la terra, va continuar avançant; les vil·les es van emmurallar i es va estendre la construcció de castells i monestirs. Pel que fa a les restes arquitectòniques visigòtiques més destacades que ens han quedat a Catalunya, hi ha les d'una basílica de tres naus a Barcelona, al subsòl de l'actual catedral; el presbiteri trobat al claustre del monestir de Sant Cugat i alguns elements de l'església de Sant Miquel a Terrassa. A finals del segle VII, el duc Pau, d'origen grec, va ser enviat pel rei visigot Vamba a reprimir una revolta a la Septimània, al sud de la Gàl·lia. En arribar a la Tarraconense, el duc va trair el rei i es va proclamar rei. Aleshores, l'exèrcit de Wamba va ocupar Barcino i Gerunda i va avançar sobre la Septimània. Finalment, la invasió musulmana a la península Ibèrica, a començaments del segle VIII, va posar fi a la monarquia visigòtica. Amb l'avenç carolingi al sud dels Pirineus, es començaria a configurar la Catalunya feudal. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 24 LA FORMACIÓ DE LA CATALUNYA FEUDAL I EL SORGIMENT DE LA CORONA CATALANO-ARAGONESA (S.VIII-XII) L'expansió de l'islam La desintegració del poder musulmà a Catalunya L'imperi carolingi i la Marca Hispànica L'origen dels comtats catalans La independització dels comtats Un sol territori: Catalunya El feudalisme La submissió dels pagesos La creació de la corona catalanoaragonesa L'expansió occitana Els càtars i la desfeta de Muret L'expansió de l'islam Els musulmans que van arribar a Catalunya al segle VIII eren soldats d'origen àrab i berber procedents del nord-d'Àfrica, on havien fundat un imperi. Des d'allí van decidir conquerir la Península Ibèrica i l'any 711 van derrotar l'afeblit rei visigot Roderic, a Guadalete. Un cop arribades a Saragossa, les tropes islàmiques van iniciar la conquesta del territori de l'actual Catalunya. Els musulmans van aconseguir ben aviat dominar el territori de l'antiga província romana de la Tarraconense. Algunes poblacions les sotmetien per la força militar, però en altres en tenien prou amb la signatura de tractats de submissió. Quan conquerien una ciutat, els musulmans en respectaven la manera de viure i d'organitzar-se. També toleraven la religió dels habitants, i és per això que als territoris de Catalunya sota poder musulmà hi van conviure musulmans, jueus i cristians. Per controlar les poblacions sota el seu poder, els musulmans hi deixaven un destacament de soldats i cobraven impostos als habitants. Les poblacions de les valls de l'Ebre, del Segre, del Cinca i de la plana de Lleida van adoptar les formes de vida i els avenços agrícoles i urbans aportats pels musulmans. Algunes de les ciutats musulmanes més destacades en territori català van ser Lleida, Balaguer o Tortosa. Aquestes ciutats s'organitzaven al voltant d'un espai central o medina, que incloïa la mesquita, la seu del govern local i de l'administració de justícia. També s'hi localitzaven el mercat o soc i els habitatges, obradors i tallers artesanals. En algunes poblacions musulmanes hi havia un oratori a l'aire lliure, anomenat musal·là, per a grans concentracions de fidels i, de vegades, com a Tortosa, una fortalesa militar o suda situada dalt d'un turó. El comerç tenia molta importància en l'economia musulmana. El port de Tortosa exportava fusta i galena. Fora dels murs de les ciutats hi havia, a més de ravals i cementiris, un gran nombre de masos i alqueries, que eren propietats familiars. Els musulmans van cultivar fèrtils hortes i plantacions fruiteres utilitzant la tècnica del regadiu. També van cultivar l'olivera i la vinya, que els servien per produir oli i panses. Durant el califat de Còrdova, ja al segle X, els musulmans van estabilitzar la frontera del nord. Lleida i Tortosa, les dues ciutats més importants, eren, també, els principals nuclis defensius. En aquest període, molts dels habitants dels territoris fronterers musulmans, fins aleshores poblats principalment per cristians (anomenats mossàrabs), es van convertir a l'islam. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 25 És en aquesta època que alguns comtes catalans van començar a enviar ambaixades a Còrdova per tal de sol·licitar tractats de pau i hi van establir relacions comercials i culturals. Tot i això, les ràtzies entre uns i altres eren habituals. L'any 985, el visir Almansor va saquejar Barcelona, on va fer milers de captius, i a començaments del segle XI hi va haver diverses ràtzies sobre Manresa. La desintegració del poder musulmà a Catalunya Des de començaments del segle XI, les lluites pel poder dins el califat de Còrdova el van sumir en la decadència i el 1031 va ser enderrocat l'últim califa. Aleshores, diversos caps territorials es van proclamar en estats autònoms o taifes. Les taifes de la costa mediterrània eren regides per caps esclaus, clients o familiars d'Almansor. Les que feien frontera amb els comtats catalans eren les de Saragossa, Lleida i Tortosa. Aquestes taifes van ser governades per la noblesa local i els comtes catalans van optar per mantenir-hi relacions pacífiques a canvi del cobrament d'impostos. A la segona meitat del segle XI, a les taifes musulmanes hi va haver un gran nombre de canvis de fronteres i molts territoris van perdre la seva autonomia. El darrer taifa de Lleida va lliurar la ciutat a Ramon Berenguer IV i a Ermengol VI d'Urgell el 1149, un any després de la rendició de Tortosa. A les ciutats conquerides, els terrenys es van repartir i la població musulmana va ser arraconada. Una part important d'aquesta població, sotmesa a un tracte jurídic diferenciat, es refugià a la vall del Segre-Ebre, on s'hi mantingué fins al segle XVIII. A Tortosa i Lleida, que aviat van assumir un gran pes socioeconòmic, l'aristocràcia militar musulmana va ser substituïda per la noblesa feudal. Totes dues ciutats van rebre cartes de població amb estatuts jurídics semblants al de Barcelona i van formar dos marquesats independents del comtat de Barcelona. Els nobles van adquirir grans extensions de terreny i els monjos del nou orde del Cister es van establir a la Conca de Barberà -monestir de Poblet, Santes Creus. L'imperi carolingi i la Marca Hispànica Els monarques carolingis van començar a organitzar el territori conquerit. En aquest context, els castells construïts prop de la frontera carolíngia, a més de tenir una funció defensiva, es van convertir en el nucli entorn del qual s'agrupava la població. Els monarques carolingis concedien diplomes als pobladors atorgant-los terres, drets o privilegis en els impostos. Des del segle X, els beneficis i privilegis van anar a parar, sobretot, als homes de confiança del monarca i a l'Església. Els reis carolingis també van reorganitzar els bisbats catalans sota la dependència de l'arquebisbe de Narbona, ja que Tarragona era encara en zona musulmana. Els límits de les diòcesis -que en gran part coincidien amb els dels comtats- es van anar ampliant amb les terres de nova conquesta. La parròquia era la demarcació territorial més petita dins de cada diòcesi. A la xarxa parroquial s'hi van afegir alguns monestirs, que van anar acceptant la regla benedictina, com Sant Pere de Roda, Cuixà, Ripoll, Tavèrnoles, Gerri, Sant Benet de Bages o Sant Cugat. Característic del territori dels comtats catalans van ser els estrets lligams entre les diòcesis i els monestirs. Durant els segles XI i XII, diversos abats, principalment de monestirs gironins, van ser nomenats bisbes de les diferents diòcesis catalanes. Paral·lelament, els reis carolingis van organitzar els territoris de la Marca Hispànica en comtats i van investir ells mateixos els comtes. L'any 814, a la mort de Carlemany, hi havia vuit comtats: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 26 Empúries, Girona i Barcelona. Els comtes, el càrrec dels quals era per un temps i es podia revocar, feien funcions políticoadministratives, judicials i, sobretot, militars. Tanmateix, al segle X, els comtats catalans van iniciar un procés d'independència respecte de l'imperi Carolingi. L'origen dels comtats catalans Quan Lluís el Piadós va morir, a mitjan segle IX, l'imperi Carolingi va entrar en decadència. Aleshores, els comtes van intentar convertir en seves les terres concedides pels monarques francs. En aquesta situació, Carles el Calb, successor de Lluís, va preferir nomenar un representant de la noblesa del país, Guifré I el Pelós, com a comte d'Urgell i Cerdanya. La seva fidelitat a la monarquia carolíngia li va valer, poc després, l'afegit dels comtats de Barcelona i Girona. D'aquesta manera, la majoria dels comtats de la Marca Hispànica van quedar unificats sota una mateixa família comtal, amb el predomini del comtat de Barcelona. Uns quants anys més tard, la corona dels francs va ser ocupada per un personatge que no fou reconegut pels comtes catalans. Aleshores, Guifré va prendre la iniciativa de repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès, Osona i el Bages. A la seva mort, els seus fills es van repartir els seus dominis, donant pas a una successió hereditària de la dignitat comtal, primer pas cap a la independència dels comtats. Governats per descendents de Guifré, els comtats d'Urgell, la Cerdanya, Besalú i, sobretot, Barcelona es van anar estenent. A més d'això, els comtes van intentar independitzar els seus bisbats de l'arquebisbat de Narbona. Alguns monestirs, com els de Cuixà, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, van passar a dependre directament de Roma. El saqueig d'Almansor a Barcelona, el 985, va accelerar el procés d'independització dels comtats catalans. Aleshores, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependència. La independització dels comtats Quan Lluís el Piadós va morir, a mitjan segle IX, l'imperi Carolingi va entrar en decadència. Aleshores, els comtes van intentar convertir en seves les terres concedides pels monarques francs. En aquesta situació, Carles el Calb, successor de Lluís, va preferir nomenar un representant de la noblesa del país, Guifré I el Pelós, com a comte d'Urgell i Cerdanya. La seva fidelitat a la monarquia carolíngia li va valer, poc després, l'afegit dels comtats de Barcelona i Girona. D'aquesta manera, la majoria dels comtats de la Marca Hispànica van quedar unificats sota una mateixa família comtal, amb el predomini del comtat de Barcelona. Uns quants anys més tard, la corona dels francs va ser ocupada per un personatge que no fou reconegut pels comtes catalans. Aleshores, Guifré va prendre la iniciativa de repoblar els territoris de la vall de Lord, el Berguedà, part del Ripollès, Osona i el Bages. A la seva mort, els seus fills es van repartir els seus dominis, donant pas a una successió hereditària de la dignitat comtal, primer pas cap a la independència dels comtats. Governats per descendents de Guifré, els comtats d'Urgell, la Cerdanya, Besalú i, sobretot, Barcelona es van anar estenent. A més d'això, els comtes van intentar independitzar els seus bisbats de l'arquebisbat de Narbona. Alguns monestirs, com DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 27 els de Cuixà, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, van passar a dependre directament de Roma. El saqueig d'Almansor a Barcelona, el 985, va accelerar el procés d'independització dels comtats catalans. Aleshores, l'ajut franc, que s'havia sol·licitat, no va arribar, i el comte de Barcelona Borrell II reaccionà trencant els llaços de dependència. Un sol territori: Catalunya A partir del segle XI, la casa comtal de Barcelona va establir lligams amb la majoria dels altres comtats catalans, que sovint comportaven una certa submissió. El predomini del comte de Barcelona es va refermar en temps de Ramon Berenguer III, que va absorbir de nou els antics comtats de Besalú i la Cerdanya i va estendre la seva influència sobre Occitània. Durant el seu govern s'aconseguí també la restauració de la seu metropolitana de Tarragona, assolint la independència religiosa de l'arquebisbat de Narbona. Des del principi del segle XII, el nom de Catalònia començà a aparèixer en algun poema i en els documents de cort. Ja en temps de Ramon Berenguer IV, la conquesta de Tortosa i Lleida concretà el territori de Catalunya. La posició com a principal poder del país que va assolir el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, el principal protagonista d'aquestes dues conquestes, va ser refermada pels seus successors. El feudalisme Els primers que s'establiren a les planes deshabitades dels territoris conquerits pels francs van ser pagesos pobres de les muntanyes, que buscaven millors terres. La majoria d'aquests pagesos va crear petites propietats o alous. Però, com que no disposaven de documents de propietat, aviat van començar a tenir problemes amb les autoritats comtals. Aquestes, adduint la representació dels monarques carolingis, s'atribuïen la propietat de les terres. Per repoblar els llocs de frontera especialment perillosos, els comtes van atorgar cartes de franquesa, com la que el comte Borrell concedí a la ciutat castell de Cardona. Aquestes cartes garantien als pagesos la llibertat individual, la seguretat dels béns, no haver de pagar determinades contribucions i la immunitat davant les autoritats comtals. Els comtes també van fer donacions de terres a l'Església. Són conegudes les de Guifré el Pelós als monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Gràcies a aquestes i altres donacions, compres o confiscacions, l'Església es va convertir en un gran latifundista. Les autoritats eclesiàstiques van desenvolupar activitats militars, judicials i diplomàtiques. És en aquest període que a Catalunya s'expandí l'art romànic, que va caracteritzar l'arquitectura religiosa als comtats catalans. Per exercir el poder, els comtes comptaven amb els veguers i els vescomtes com a representants. Els veguers delimitaven les terres ocupades entorn d'un castell termenat i les administraven. Els lloctinents dels comtes eren els vescomtes, que residien majoritàriament a les ciutats i duien a terme les missions encarregades pel comte. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 28 Ja entrat el segle XI, els veguers van lluitar per sotmetre els pagesos a la seva autoritat. Aleshores, el feude que administraven com a funcionaris comtals es convertí en senyoria, on s'adjudicaren drets per manar -anomenats banals o jurisdiccionals-, pels quals van començar també a cobrar rendes. En aquesta etapa, els nobles van intentar també sotmetre les terres de l'Església, que es defensà de la violència nobiliària mitjançant la institució de pau i treva, amb intervenció del bisbe abat Oliba i el suport dels comtes de Barcelona. Paral·lelament, per augmentar el seu poder, algunes famílies vescomtals i nobles es van enfrontar al comte de Barcelona, però van fracassar. El resultat va ser la submissió de la noblesa als comtes de Barcelona en temps de Ramon Berenguer I. Aquest comte va estatuir aleshores un nou sistema políticosocial, el feudalisme, basat en el vassallatge, i estructurat segons un codi, els Usatges, que seria completat posteriorment. Els Usatges s'ha considerat el primer codi feudal europeu -si bé la versió oficial data de 1413. La submissió dels pagesos El funcionament de la societat feudal es va caracteritzar per unes classes dominants, els nobles i la jerarquia eclesiàstica, que explotaven la resta de la població, formada bàsicament per pagesos. Per afermar la seva autoritat, els nobles van formar clienteles armades amb les quals establien relacions de dependència basades en l'homenatge o jurament de fidelitat i en el deure de prestar ajut militar en canvi de la concessió d'un feu o castellania. El castlà o cap de castell i els seus cavallers es declaraven vassalls del baró o noble i rebien censos dels pagesos que depenien de la castellania. Al final del procés, els pagesos havien perdut la llibertat i, sovint, la propietat de l'alou. Des del segle XI, la majoria dels pagesos va acabar jurant fidelitat als senyors i molts van ser sotmesos a servitud. Això els obligava a residir obligatòriament al mas, que no podien abandonar sense el permís del senyor, a qui havien de pagar una quantitat determinada, la redimença. A més, els pagesos havien de pagar als nobles i a l'Església censos o tributs, normalment en productes, que podien ser una quantitat fixa o proporcional, com ara el delme, entre molts altres. El pagès també es veia sotmès a obligacions i serveis en treball, als quals es van afegir els anomenats mals usos. Igualment, els senyors van imposar el monopoli en l'ús de molins, fargues i ferreries. La creació de la corona catalanoaragonesa Al regne d'Aragó, la mort del rei Alfons I a començaments del segon terç del segle XII va provocar una forta crisi política, perquè el monarca, que no tenia fills, va deixar com a hereus els ordes religiosos militars. Per superar aquesta situació, es va recórrer a nomenar rei el germà d'Alfons, Ramir, que era aleshores bisbe de Roda-Barbastre. Però aquesta solució no agradà ni al papat ni al rei de Castella, que optaren per ocupar militarment territori aragonès. Ramir es va refugiar a Besalú, on es feu amic de Ramon Berenguer IV. De retorn a Aragó, la noblesa aragonesa va preferir l'aliança amb el comte de Barcelona enfront del més poderós rei de Castella. Peronella, la filla de Ramir, va ser promesa en matrimoni, quan tenia un any, al comte Ramon Berenguer IV. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 29 L'enllaç matrimonial del comte de Barcelona i Peronella va donar pas el 1137 a la creació de la corona catalanoaragonesa. Tot i estar governada per un sol monarca, la corona catalanoaragonesa va respectar les particularitats dels països que amb el temps arribà a aplegar. Ramon Berenguer IV va iniciar aleshores una política d'apropament a Castella. El comte de Barcelona i el rei castellà es van repartir els dominis sobre Al-Andalus. Als catalans els va correspondre València i Múrcia, tot i que els drets sobre aquesta última es perdrien uns quants anys més tard pel Tractat de Cazola. Ja en temps de Pere el Catòlic, aquest comte va participar amb els reis de Castella i Navarra en la victòria sobre els musulmans a Las Navas de Tolosa (1211), cosa que li va valer un gran prestigi. A partir d'Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella, els títols de comte de Barcelona i rei d'Aragó es van unir en una sola persona. Des d'aleshores, la denominació oficial dels territoris sota el seu poder va ser la de regnes i terres del rei d'Aragó. La noblesa dels dos regnes va intervenir en l'expansió d'aquests dominis, primer en territori occità i musulmà i, posteriorment, per la Mediterrània. Amb tot, Catalunya i Aragó, políticament independents, van tenir un protagonisme diferent en el si de la corona catalanoaragonesa. Aragó va desenvolupar-hi un paper polític important en tant que hi aportà el títol reial. Però va ser Catalunya la que, com a nucli econòmic i institucional, va configurar l'expansió, primer cap a Occitània i després per la Mediterrània. L'expansió occitana Des de mitjans del segle XI, els comtes de Barcelona van obtenir prou tributs de les taifes musulmanes per finançar l'expansió en terres occitanes. Això va permetre a Ramon Berenguer I comprar els drets feudals sobre els comtats de Carcassona i Rasès. Aquesta costosa operació, tanmateix, va perillar arran de l'assassinat del comte Ramon Berenguer II, el Cap d'Estopes, pel seu germà. Aleshores, el poder efectiu sobre els comtats occitans va passar als vescomtes de Besiers, amistançats amb els comtes de Tolosa. A partir d'aquell moment, els comtes catalans van optar per establir relacions matrimonials amb les cases comtals occitanes. L'enllaç més significatiu va ser el de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença. Dolça va aportar com a dot el comtat de Provença i les terres de Gavaldà, Millau i Carladès. Aquesta política matrimonial va agreujar el conflicte d'interessos amb els comtes de Tolosa, ja que aquests territoris havien estat sota la seva influència. El 1123 el comte de Tolosa va ser derrotat per Ramon Berenguer III. La pau que se signà dos anys més tard va partir l'antic regne de Provença en tres territoris. Al nord, es va crear el marquesat de Provença, que va quedar en mans dels tolosans. Al sud, es va delimitar el comtat de Provença sota el domini dels comtes de Barcelona. Entremig dels dos va quedar el territori dels comtes de Forcalquier, d'ascendència urgellesa. El testament de Ramon Berenguer III va trencar momentàniament la unitat política directa dels comtes de Barcelona amb Occitània. Però la branca del llinatge barceloní que va quedar a Provença va mantenir l'enfrontament amb els comtes de Tolosa. Quan Ramon Berenguer IV va acudir en defensa dels interessos del seu nebot, aquest li va permetre iniciar una política expansiva molt ambiciosa contra Tolosa. Les constants lluites dels catalans contra Tolosa i els interessos de la República de Gènova no van impedir que s'establissin lligams comercials entre els ports catalans DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 30 i els provençals, especialment amb Marsella. Els mercaders catalans estaven interessats a controlar el comerç de la sal i la reducció de drets de duanes. Però l'expansió de l'heretgia càtara al segle XII va complicar la situació d'enfrontament entre els comtes reis catalans i Tolosa. Els càtars i la desfeta de Muret Els càtars o albigesos eren els integrants d'una heretgia partidària del retorn a les essències primitives del cristianisme. Aquest moviment es va expandir des del nord d'Itàlia i per la Provença fins a Occitània. A començaments del segle XIII, el consentiment massa benèvol de les autoritats occitanes impulsà el papa Innocenci III a predicar una croada contra els càtars, a la qual s'adherí el rei de França. Els croats, comandats per Simó de Montfort, van conquerir violentament les ciutats de Besiers i Carcassona. Els comtes occitans van buscar una solució pacífica, però els concilis eclesiàstics van establir unes condicions tan dures que es van decidir a reclamar ajut al comte rei Pere el Catòlic, de qui eren vassalls. Pere, que estava casat amb Maria de Montpeller, va optar per intervenir-hi militarment i va assetjar Simó de Montfort al castell de Muret, prop de Tolosa, l'octubre de 1213. El rei Pere va morir en la batalla i la derrota va significar la fi de la influència del llinatge de Barcelona a les terres d'Occitània. En endavant, els comtes reis catalanoaragonesos dirigirien la seva expansió cap a la Mediterrània. A Occitània, durant tot el segle XIII i l'inici del segle XIV, els càtars van patir una dura persecució, duta a terme per la inquisició i dirigida pels monjos dominicans. Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir en centres de càtars occitans. A Morella hi va viure un dels darrers càtars coneguts, Guilhem Belibasta. L'EXPANSIÓ MEDITERRÀNIA I LA CRISI DE LA BAIXA EDAT MITJANA (S. XIII-XV) El pactisme i els orígens de la Generalitat El desenvolupament dels municipis L'Església i els ordes religiosos i militars La violència contra els jueus La indústria i els gremis L'expansió comercial La conquesta de Mallorca La fi del regne de Mallorca La conquesta de València El problema de Sicília La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova. Els almogàvers La crisi del segle XIV El compromís de Casp (1412) La qüestió remença Justes i trobadors Les ciutats a la fi de l'edat mitjana La Guerra Civil DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 31 El pactisme i els orígens de la Generalitat S'ha anomenat pactisme la peculiar forma com els monarques de la corona catalanoaragonesa es van repartir el poder amb els grups més privilegiats. En un principi, aquests grups eren constituïts per la noblesa i el clergat, però des de l'inici del segle XIII s'hi van afegir els burgesos rics de les ciutats, sobretot de Barcelona. Mitjançant el pactisme es va buscar un equilibri entre l'autoritarisme dels reis i la defensa dels privilegis econòmics de noblesa, clergat i burgesia rica. L'instrument més important de què es va disposar per aconseguir aquest equilibri van ser les corts, on no hi eren representats ni camperols ni menestrals. Els grups privilegiats van aprofitar els moments en què el rei necessitava el seu ajut monetari per forçar-lo a aprovar acords que reforçaven els seus privilegis. A finals del segle XIII, durant el regnat de Pere el Gran, les corts van rebre un impuls important. El monarca, que després de la conquesta de Sicília havia estat excomunicat pel papa i temia que el rei de França envairia militarment Catalunya, va demanar ajut monetari a les corts. Aleshores, els representants a les corts van forçar el rei Pere a convocar cort general cada any, a compartir amb les corts l'elaboració de les lleis, a respectar els Usatges, cosa que significava refermar la remença, a fer concessions en els impostos i a reconèixer els privilegis de la noblesa, l'Església i els municipis. Un altra pas cabdal en la consolidació del pactisme va ser la creació de la diputació del general a mitjan segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós. Aquest organisme va sorgir com una delegació permanent de les corts destinada a controlar l'actuació dels funcionaris reials en el cobrament d'impostos. En els seus orígens, la diputació del general no funcionava de manera permanent i només representava les corts mentre aquestes no es tornaven a reunir. Tanmateix, des de les Corts de Montsó, la diputació del general va poder cobrar impostos permanents, anomenats generalitats, i poc després, les Corts de Barcelona van fixar la seva residència a la ciutat comtal. Ja al segle XV, durant el regnat del primer Trastàmara, es va aprovar la reglamentació definitiva de la diputació del general, que la convertia en un organisme independent de les corts. Aleshores, la diputació del general va esdevenir el principal poder de Catalunya i també l'instrument dels grups més poderosos a l'hora de defensar els seus interessos. El desenvolupament dels municipis Des del segle XII, les ciutats s'havien convertit en els centres on nobles, Església i pagesos portaven els seus guanys i els feien créixer. A més, la ciutat oferia serveis que també es van fer necessaris per a la gent del camp. L'atracció dels privilegis urbans va fer que cada vegada més pagesos marxessin cap a la ciutat. Aviat el municipi va exercir de capital de tota una regió al seu voltant. Coincidint amb el desenvolupament de l'artesania i el comerç, van adquirir cada vegada més força els burgesos, els homes lliures que vivien a la ciutat protegits pels privilegis reials. L'èxit econòmic va permetre als burgesos pressionar i obtenir dels senyors cada vegada més privilegis, que els garantien governar autònomament a les localitats i, també, avantatges fiscals i jurídics. A la ciutat de Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, la burgesia es va agrupar DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 32 formant diferents grups o mans. La mà major reunia els ciutadans honrats o prohoms, que obtenien la seva riquesa de la banca, el comerç d'ultramar o la possessió de naus i ocupaven càrrecs importants al govern municipal. La mà mitjana era constituïda per mercaders, artistes i artesans, que tenien poca representació a les institucions de poder de la ciutat. La mà menor era la dels menestrals. Aquesta mà era la més nombrosa i va experimentar un gran desenvolupament durant el segle XIII, tot i la seva escassa força al govern municipal. Per sota de les mans hi havia el poble menut, amb una vida molt miserable. Els documents mostren que des de mitjan segle XIII hi va haver lluites entre els diferents grups que s'havien constituït a la ciutat. Amb el temps, els funcionaris reials van perdre cada vegada més funcions. El funcionament i l'administració de la ciutat van passar a mans dels consellers i del Consell de Cent. Barcelona va iniciar aleshores una gran expansió. La ciutat es va configurar com a centre de poder i capital econòmica del territori. Lleida i Girona van ser, després de Barcelona i Perpinyà, les principals ciutats catalanes. Si bé Lleida a partir del segle XIV va caure en una llarga crisi, Girona va reforçar la seva influència. L'Església i els ordes religiosos i militars Durant tota l'etapa medieval, l'Església va formar part dels grups privilegiats. Els càrrecs més elevats de l'Església, com el de bisbe, arquebisbe o abat, van ser retinguts per membres de la família reial i els fills no hereus de la noblesa (els fadristerns o cabalers). En general, l'Església va donar sempre suport a la monarquia. Com a contrapartida, aquesta li va concedir terres i privilegis. Els monestirs de l'Església van acumular censos, drets i terres, sobretot gràcies a donacions. També van participar en l'expansió del sistema feudal, assumint drets que els facultaven per exercir la justícia als territoris sota el seu domini (drets jurisdiccionals), sobretot al segle XIV. Un bon exemple d'això és el monestir de Poblet, que manava sobre uns 600 focs. L'organització territorial de l'Església en bisbats i parròquies va esdevenir un marc de referència per a tota la població, i fins i tot va entrar en competència amb les vegueries. Tanmateix, l'Església va haver de suportar enfrontaments, tant al camp com a la ciutat. Al camp, es va veure sotmesa a agressions per part dels nobles poderosos. També va patir violències populars contra clergues i béns de l'Església. A la ciutat, va encarar-se amb els governs municipals, que no volien pagar-li els censos. Paral·lelament, l'Església va contribuir a l'extensió dels ordes militars, com els templers i hospitalers. Aquests ordes recaptaven fons per participar a les croades en defensa de Terra Santa. El fracàs de les croades a Orient va donar arguments als opositors dels ordes militars. L'orde del Temple va ser suprimit al segle XIV i, al segle següent, els hospitalers van entrar en decadència. Els segles XIV i XV es va desenvolupar a Catalunya l'art i la cultura gòtics, que s'havien iniciat en una etapa de transició als monestirs de Poblet i Santes Creus. La volta de creueria i els arcbotants van permetre aixecar altes naus, com les de les catedrals de Barcelona, Lleida, Tarragona o a Santa Maria del Mar. També van DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 33 dominar les plantes d'una sola nau, com les de la catedral de Girona o a Santa Maria del Pi. Alhora, les influències dels pintors italians, primer, i dels flamencs, més tard, van inspirar les pintures i retaules d'artistes catalans, com Ferrer Bassa, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, i les famílies Serra o Huguet. La violència contra els jueus A l'edat mitjana, els tres principals grups socials marginats a Catalunya van ser el dels esclaus, el dels mudèjars i el dels jueus. Els esclaus, en general, eren captius, sobretot musulmans, encara que també n'hi havia de turcs, eslaus i negres. Els mudèjars eren els musulmans que es van quedar a Catalunya un cop conquerits pels comtes els territoris en mans musulmanes. Les comunitats mudèjars, sotmeses a un tracte jurídic diferenciat, es trobaven sobretot a València, Aragó i Mallorca. Però, d'aquestes tres minories marginades, la que va ser més nombrosa a Catalunya va ser la dels jueus. Catalunya rebia jueus des de finals del segle XII, però va ser després de la conquesta de Mallorca i València quan la immigració jueva va ser més destacada. El rei Jaume I va oferir protecció als jueus que s'establissin a Mallorca, València i a Catalunya. A molts llocs de Catalunya, com a Perpinyà, Barcelona o Girona, es van crear calls i a Vic es va aixecar una sinagoga. També van sorgir comunitats jueves a Tortosa i Lleida. Les principals activitats dels jueus de la corona catalanoaragonesa eren la de comerciants prestadors i la de funcionaris reials. El rei Jaume II va concedir llicències als nobles perquè acollissin famílies jueves en els seus dominis. Al segle XIV també van arribar a Catalunya jueus procedents de França i Provença. La primera meitat del segle XIV va ser el moment de màxima expansió dels jueus a Catalunya i hi ha testimonis de comunitats jueves a centenars de poblacions. Tanmateix, la crisi econòmica de mitjan segle XIV va comportar un increment de les restriccions i prohibicions. A partir de la pesta de 1348, els jueus van començar a concentrar-se als calls de les ciutats sota protecció reial. A finals de segle, la majoria dels calls de Catalunya van ser destruïts i els jueus van ser obligats a batejar-se. Va ser aleshores quan va aparèixer el fenomen del convers. A començaments del segle XV, a Catalunya només quedava una quarta part dels jueus que hi havia abans de les pesta. Molts havien emigrat. A finals de segle, la implantació de la Inquisició va provocar la fugida de molts conversos i d'altres van ser eliminats. Pocs anys més tard, el decret d'expulsió de Ferran el Catòlic va significar la desaparició definitiva dels jueus també del territori català. La indústria i els gremis Al segle XIII, les indústries catalanes més importants eren les de la metal·lúrgia i el ferro. La indústria metal·lúrgica estava localitzada principalment al Pirineu i es dedicava, sobretot, a la fabricació d'armes, que després s'exportaven. Una mica més endavant es va començar a desenvolupar la indústria tèxtil, els nuclis principals de la qual van ser Barcelona, Perpinyà, Lleida, Girona, Vic i Tortosa. La conquesta de Sicília per Pere el Gran cap al final del segle XIII va donar DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 34 un impuls decisiu a la indústria del teixit catalana. La conquesta va comportar que deixessin d'arribar a Catalunya els teixits i draps francesos i flamencs que els mercaders catalans comercialitzaven amb el nord d'Àfrica. Aleshores, els catalans, amb el suport de les institucions, van reaccionar establint a Catalunya una artesania de draps que aviat va agafar volada. El primers nuclis de la draperia catalana es van establir a Perpinyà i Barcelona, i també a Banyoles i Girona. Aviat la draperia es va convertir en la principal activitat artesanal de la Catalunya interior. El paper més destacat el va jugar Barcelona, que va esdevenir el principal mercat i també centre distribuïdor de moneda. Així mateix, Barcelona es va convertir en el principal port des d'on s'exportaven els draps cap a Sardenya, Sicília i el nord d'Àfrica. Alhora, amb el desenvolupament de la draperia, es van difondre per tot el territori català filadors, teixidors, paraires i tintorers. També es van desenvolupar altres oficis, que s'establien en carrers determinats de les ciutats. Aquests treballadors artesanals es van organitzar molt aviat en gremis. Els gremis vigilaven la producció i els preus de mercat i procuraven evitar la competència. Els associats als gremis es dividien en tres categories: els mestres artesans o menestrals, que eren els amos del taller, de la marca i de les eines; els oficials o fadrins, que havien superat l'aprenentatge però no s'havien pogut establir pel seu compte, i, finalment, els aprenents, que aprenien l'ofici durant un període que oscil·lava entre 3 i 6 anys i sense sou a casa del mestre on vivien. Dins de cada gremi, els prohoms o cònsols supervisaven el funcionament i distribuïen les primeres matèries, controlaven l'acabat de la feina i examinaven els aspirants a mestre. Les regulacions dels teixidors de començaments del segle XIV van establir totes les normes de treball de l'ofici. L'expansió comercial Durant els segles XIII i XIV, el comerç català es va desenvolupar extraordinàriament i es considera que va ser el darrer àmbit de l'economia catalana que va entrar en decadència al segle XV. El comerç marítim es va convertir en el principal motor de l'expansió territorial catalana. La flota catalana era prou gran per fer un comerç intens i portar a terme expedicions militars. Algunes de les famílies catalanes més destacades de l'època eren armadors de naus, que es construïen a les drassanes, sobretot de Barcelona. En els seus inicis, el comerç marítim es va desenvolupar al llarg de la costa de la Península Ibèrica i del migdia de França. Posteriorment, va abraçar el nord d'Àfrica. El domini de les Balears, Sicília i, més tard, Sardenya va obrir als catalans el comerç a la Mediterrània. A aquesta ruta, s'hi va afegir la de llevant per Síria, Xipre i Alexandria. Especialment conflictives van ser les rutes per les costes italianes, les illes gregues i Constantinoble, a causa de la competència de venecians i genovesos. Aquesta competència va originar lluites que van afectar molt negativament l'economia catalana. Una altra ruta dels catalans va ser la de l'Atlàntic, cap a Flandes i els ports anglesos, amb escales a Sevilla i Lisboa. Els mercaders catalans van establir consolats als principals nuclis de les seves rutes comercials. El cònsol es va convertir en el representant de la Corona d'Aragó per defensar els interessos dels mercaders catalans. Barcelona i la Corona d'Aragó van arribar a tenir més de cinquanta consolats per tot el Mediterrani, a Orient i a ciutats DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 35 de Flandes. Durant el regnat de Jaume I, a més, es va donar forma al llibre del Consolat de Mar, que es convertiria en un codi marítim comercial del Mediterrani. El comerç català de l'etapa es va dedicar principalment a la compravenda de port a port (cabotatge) i a la reexportació de productes estrangers (comprar en un lloc per vendre en un altre més car). També es va desenvolupar el comerç d'esclaus. Així mateix, el del blat, que es comprava a Sicília i Sardenya per revendre'l o per al consum de les ciutats catalanes. Els mercaders catalans exportaven armes de ferro, vaixells, oli, fruits secs i vi. Més endavant, van reexportar objectes de luxe dels mercats del Pròxim Orient i teles de qualitat de Flandes, França o Itàlia. Moltes vegades, el comerç català era de cors, proper a la pirateria. L'almirall Roger de Lloria pagava les seves tripulacions amb una part del botí aconseguit. Jaume I va protegir els mercaders barcelonins assegurant-los que les importacions i exportacions es farien en vaixells de la ciutat si n'hi havia de disponibles. També va concedir als mercaders barcelonins el monopoli del comerç del vi. Amb tot, a finals del segle XIII i començaments del XIV, cal considerar la competència dels mallorquins a les costes del nord d'Àfrica, on van crear una xarxa de consolats pròpia. L'augment del comerç va fer que s'incrementés el nombre de mercats i fires a les localitats. Jaume I va establir disposicions que protegien les fires. També va iniciar un procés d'unificació de les diverses monedes que circulaven als mercats catalans. Però va ser Pere II qui va dotar el comerç català de la moneda pròpia que necessitava. Amb l'increment de circulació de moneda, canvistes i banquers van establir taules de canvi. La conquesta de Mallorca Al segle XIII, l'illa de Mallorca era un centre econòmic important situat a la ruta cap als ports del nord d'Àfrica. Per aquest motiu, l'illa era desitjada pels mercaders catalans, italians i provençals. Jaume I va plantejar conquerir-la a les corts de Barcelona de 1228, on en presència de Pere Martell i altres mercaders i membres de la burgesia barcelonina es va decidir finançar-ne la conquesta i les recompenses posteriors. La noblesa aragonesa es va desentendre de l'expedició. En canvi, la noblesa catalana i l'Església van proporcionar una part important dels recursos i dels elements militars. Poc després, una flota de més de 150 vaixells va salpar dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils i va desembarcar a Santa Ponça. Derrotades les tropes musulmanes al coll de sa Batalla i a Portopí, els soldats catalans es van dirigir a la ciutat de Mallorca. La ciutat, que s'havia proveït, va resistir un llarg setge, però va acabar capitulant. La conquesta de l'illa va ser ràpida. L'any 1231 es va dominar tota la plana i poc després es va posar fi a la resistència d'alguns grups musulmans a les muntanyes de la serra de Tramuntana. Després de la conquesta, la població musulmana de Mallorca va ser desposseïda dels seus béns i, la que es quedà, sotmesa a servitud. Jaume I va cedir una meitat de la ciutat de Mallorca i de tot el territori de l'illa a la noblesa catalana que l'havia acompanyat en la conquesta, a les poblacions que hi havien col·laborat (la majoria de la Catalunya Vella, l'Empordà i viles costaneres), a les ordes militars i a diverses institucions religioses, com també a alts funcionaris i alguns jueus. L'altra meitat es va repartir entre els quatre grans senyors que havien participat en la conquesta: Nunó Sanç, comte del Rosselló, Ponç Hug III, comte d'Empúries, Berenguer de Palol, bisbe de Barcelona, i Guillem de Montcada, vescomte de Bearn. Aquests DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 36 grans senyors van poblar els territoris amb els seus propis fidels i vassalls. La repoblació de l'illa es va fer seguint el sistema emfitèutic, és a dir, que el senyor cedia al repoblador l'ús de la terra a canvi d'un cens i d'altres prestacions. Això va afavorir una gran afluència de repobladors, l'origen dels quals es va recollir en el Llibre de Repartiment. La fi del regne de Mallorca En el seu testament, Jaume I va constituir el regne de Mallorca, que incloïa les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera (Menorca no va ser conquerida fins al 1287). A aquestes, hi va afegir els comtats de la Cerdanya i el Rosselló amb el Conflent i el Vallespir, la senyoria de Montpeller i les baronies de Carladès i Omeladès. La creació del regne es derivava del model de la unió de Catalunya i Aragó, que descartava la simple annexió dels territoris conquerits. Però la dispersió dels territoris que constituïen el regne de Mallorca el van fer molt difícil de governar. El primer rei del regne de Mallorca ve ser el fill segon de Jaume I, Jaume II. Ben aviat, el seu germà Pere el Gran, rei de la corona catalanoaragonesa, va obligar-lo a prestar-li vassallatge. Tot i això, quan, en el marc de les guerres dels catalans amb Sicília, el rei de França va envair territori català, Jaume II va deixar-li pas lliure pel Rosselló. En resposta a aquesta acció, Pere el Gran va ocupar Mallorca. El regne quedà en mans catalanoaragoneses fins a la Pau d'Agnani de finals del segle XIII, que obligà a retornar-lo a Jaume II de Mallorca. A pesar de la rivalitat comercial, durant el primer terç del segle XIV les relacions entre el regne de Mallorca i la corona catalanoaragonesa van ser pacífiques. Tot i això, a mitjans de segle, el rei catalanoaragonès Pere el Cerimoniós va acusar Jaume III, rei de Mallorca, d'incomplir les obligacions de vassallatge i altres greuges fiscals. Això serví de pretext a Pere per ocupar l'illa de Mallorca i el Rosselló. La mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor el 1349 va posar fi al regne de Mallorca. La conquesta de València En temps de Jaume I, la noblesa aragonesa i el bisbe de Tortosa van pressionar perquè el rei ataqués el port de Peníscola, però aquesta empresa va fracassar. El rei es va veure forçat a concedir privilegis a la noblesa aragonesa i a repartir-se zones d'influència amb els dominis musulmans. Poc més tard, Jaume I va planificar a Alcanyís, amb nobles aragonesos, la conquesta. Un d'aquests nobles, tanmateix, s'avançà a conquerir Morella. Això va fer témer a Jaume I la pèrdua del control sobre la noblesa aragonesa i el decidí a emprendre la conquesta. Havent aconseguit Jaume I del papa butlla de croada, els exèrcits catalanoaragonesos van prendre València l'any 1238. Amb posterioritat, els catalanoaragonesos van pactar amb els castellans la delimitació de la frontera entre els regnes de València i el de Múrcia i, ja a començaments del segle XIV, els acords d'Elx van fixar la frontera sud del regne de València. Després de la conquesta, València va mantenir una presència important de població musulmana. En canvi, el nombre de repobladors cristians, d'origen aragonès i català, va ser molt limitat. Les terres conquerides es van repartir entre els que havien participat en la conquesta: eclesiàstics, noblesa catalanoaragonesa, ordes militar del Temple i de l'Hospital, guerrers de ciutats de la Corona, i alguns navarresos, castellans i occitans. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 37 La manca de pobladors cristians va conduir al fet que, després de les concessions inicials, es fessin dos tipus de repartiment. A la costa i a les hortes properes als nuclis urbans, on es va concentrar la població catalana, va predominar un repartiment basat en la plena propietat o en la concessió al repoblador de l'ús de la terra a canvi d'un cens i d'altres prestacions (emfiteusi). En canvi, a l'interior del país, va ser habitual un repartiment de tipus feudal, dominat per senyors aragonesos, sobre grans extensions poblades per musulmans autòctons. Les revoltes de la població musulmana localitzada al sud del Xúquer van culminar amb la seva expulsió. El problema de Sicília L'illa de Sicília, especialment les terres del sud de la costa que va de Sicata a Terranova, era rica en cereals que interessaven als mercaders barcelonins. L'any 1282, el poble de Palerm es va aixecar contra el domini de Carles d'Anjou en les anomenades Vespres Sicilianes. La revolta es va estendre ràpidament i gairebé tots els francesos van ser morts o expulsats de l'illa. Aleshores, Pere el Gran va acceptar l'oferta de convertir-se en rei de Sicília si jurava els privilegis de l'illa. Després de desembarcar a Tràpena i ocupar Messina, va aconseguir el domini sobre tota l'illa i va derrotar la flota dels angevins. Arran d'aquesta acció, el papa, aliat dels Anjou, va excomunicar Pere el Gran i va oferir la Corona d'Aragó a un dels fills de Felip III de França. Les victòries navals de Roger de Lloria a Malta i al golf de Nàpols van aturar l'atac dels angevins. L'avanç de la flota catalana cap al sud d'Itàlia es va interrompre perquè Lloria va haver de marxar a defensar Catalunya de la invasió francesa. Poc després, els angevins, amb el suport dels francesos i el papa, van intentar envair Sicília, però Roger de Lloria els va derrotar davant Nàpols. La conquesta de l'illa es va consolidar amb la coronació de Jaume, fill del rei Pere, com a rei de Sicília. En endavant, per tal de mantenir els interessos sobre l'illa, els reis de la Corona catalanoaragonesa van fer diversos pactes, que culminaren amb el Tractat d'Agnani a finals del segle XIII. Amb aquest tractat, Jaume II renunciava a la corona siciliana, però es confirmava la permanència de Sicília sota influència catalana. Els catalans van establir nombrosos consolats per tota la geografia de l'illa i en van dominar l'exportació de cereals. Amb tot, a mitjan segle XIV, les guerres amb Gènova, la pesta de 1347-48 i les males collites van provocar la crisi. Un altre motiu de recessió van ser les lluites internes sicilianes, que, juntament amb el sentiment anticatalà d'alguns grups de l'illa, van ocasionar una disminució de la presència de mercaders catalans que hi residien. La conquesta de Sardenya i les guerres amb Gènova. El Tractat d'Agnani va compensar Jaume II de la seva renúncia a la corona siciliana amb la concessió del reialme de Còrsega i Sardenya. Jaume II va ser investit de seguida, però va tardar més de 25 anys a fer servir els seus drets. El 1323 la flota catalana va desembarcar a Sardenya i va assetjar Esglésies i Càller. L'ocupació de l'illa es va fer com a conquesta. Els recursos es van repartir entre una minoria catalanoaragonesa, que va monopolitzar els càrrecs de l'administració. Les terres de l'interior es van distribuir en règim d'explotació feudal. El DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 38 descontentament de la població aviat es va transformar en revolta. Els genovesos van influir en les oligarquies locals perquè es rebel·lessin contra les autoritats catalanes. En temps de Pere el Cerimoniós, es va planejar d'estendre el domini català sobre l'illa de Còrsega. Aleshores, el llinatge dels Dòria, des de l'Alguer, va derrotar el governador de l'illa, va prendre Sàsser i va aixecar contra els catalans part del nord de l'illa. La revolta es va aturar gràcies als jutges d'Arborea. Però, uns quants anys després, va esclatar una nova rebel·lió a l'Alguer, que l'abandó de la causa catalana per part dels Arborea va agreujar. Des d'aleshores, ni l'aliança dels catalans amb Venècia ni la seva victòria naval davant l'Alguer no van fer desistir els genovesos de donar suport als rebels sards. Tampoc no van resoldre la situació les victòries catalanes, la repoblació de l'Alguer per catalans endegada per Pere el Cerimoniós, ni les Corts Generals del Regne convocades pel mateix rei el 1355. Justament aquest any, la pau de Sanluri va fixar la partició de l'illa i les limitacions del domini català. Amb tot, hi va haver noves insurreccions i el conflicte no es va acabar fins al 1386, quan es va signar la pau amb Gènova. Els almogàvers Els almogàvers eren unes companyies de soldats mercenaris, sobretot catalans i aragonesos, que s'havien constituït lluitant al servei de la corona catalanoaragonesa a la Península Ibèrica contra els sarraïns. Més endavant, van participar en les Guerres de Sicília al servei del rei Frederic II. En aquella època eren coneguts per la seva habilitat i agressivitat en la batalla. En terra enemiga, vivien del saqueig, però en temps de pau acostumaven a causar problemes saquejant la població pagesa. A començaments del segle XIV, la Pau de Caltabellota va obligar Frederic II de Sicília a dissoldre el seu exèrcit, integrat, principalment, per mercenaris almogàvers. Entre els comandants, sobresortia Roger de Flor, guerrer de fortuna, corsari i antic templer, que va optar per entrar al servei de l'emperador bizantí Andrònic II, interessat a frenar l'avanç turc. Roger de Flor es va dirigir a Constantinoble amb més de 6.000 almogàvers i un bon nombre de cavallers. Entre aquests hi havia Ramon Muntaner, que va escriure una crònica de l'expedició. Després d'aconseguir diverses victòries a l'Àsia Menor, tot despertant alhora l'odi popular pels abusos dels seus homes, Roger de Flor va morir víctima de les intrigues de la cort imperial bizantina. Aleshores, els almogàvers van formar la Companyia Catalana d'Orient, amb base a Gal·lípoli, que va saquejar ferotgement la costa del nord del mar de Màrmara i la del Bòsfor, en una acció que es va conèixer com la "venjança catalana". Posteriorment, els almogàvers van passar al servei de diversos senyors, fins que van ocupar el ducat d'Atenes i s'hi van establir. Més tard, van conquerir el sud de Tessàlia, on van crear el ducat de Neopàtria. La Companyia va organitzar aquests ducats com una república militar. Hi va crear les institucions i va elegir els propis governants, si bé reconeixent la sobirania dels reis de Sicília. Tot i que els catalans van mantenir la presència als ducats, aquests no van quedar units formalment a la Corona d'Aragó fins al 1380, poc abans que els ducats desapareguessin. S'ha afirmat que l'actuació dels almogàvers va oferir pocs beneficis, i que més aviat va empitjorar el comerç català amb l'Imperi Bizantí. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 39 La crisi del segle XIV L'inici del període de crisi s'ha fixat en l'any 1333, anomenat "lo mal any primer", quan una mala collita de blat va provocar una gran pujada dels preus i la fam. Es calcula que Barcelona aquest any va perdre uns 10.000 habitants i que molts pagesos pobres van morir. Quinze anys més tard, el 1348, va arribar procedent d'Orient la Pesta Negra. La malaltia era generalment mortal, molt contagiosa i no se'n coneixia cap remei eficaç. Els anys següents i fins a la fi del segle XV, epidèmies i males collites es van anar alternant. Les epidèmies van afectar especialment les ciutats, per la concentració de la gent i la manca d'higiene. Catalunya va perdre en aquesta etapa la meitat de la població. Les crisis dels segles XIV i XV van frenar el creixement de l'activitat econòmica. Al camp, va disminuir la producció d'aliments i l'increment abusiu de la pressió dels senyors sobre els pagesos va impulsar l'emigració cap a les ciutats. A la indústria, la pujada dels preus i dels salaris va treure competitivitat als productes catalans. Els mercaders i els artesans catalans van demanar mesures proteccionistes per evitar l'entrada de manufactures estrangeres, sobretot draps, i la devaluació de la moneda per fer competitius els productes catalans. Paral·lelament, a moltes poblacions catalanes, la banca va fer fallida. El gran comerç va començar a caure. La política de croada al Mediterrani oriental en temps d'Alfons el Magnànim va fer tancar el comerç de les espècies. El compromís de Casp (1412) En morir el rei Martí l'Humà sense haver nomenat successor, la diputació del general de Catalunya va establir un govern provisional amb un parlament al qual es van presentar com a candidats Jaume d'Urgell i Lluís d'Anjou, duc de Calàbria. Els aragonesos, després de diverses lluites internes, van proposar el trastàmara Ferran d'Antequera. Aleshores, el papa, que recolzava Ferran, va aconseguir aprovar el projecte de nomenar nou compromissaris, tres de cada un dels regnes de la Corona d'Aragó (Mallorca en va quedar al marge), que, reunits a Casp, examinarien els drets dels candidats al tron i elegirien el nou sobirà. En el moment de la votació, els representants dels catalans es van mostrar indecisos, mentre que aragonesos i valencians, més vinculats al comerç de la llana i a altres interessos econòmics castellans, van optar per Ferran. Així doncs, el Compromís de Casp va portar a l'elecció d'un nou rei en la persona de Ferran d'Antequera, amb el qual es va introduir la dinastia castellana dels Trastàmara a la corona catalanoaragonesa. El caràcter de monarquia pactada de la corona catalanoaragonesa va obligar el nou monarca a acceptar les peticions dels estaments a la Cort de Barcelona: la redacció en català dels Usatges, Constitucions i Capítols de Cort de Catalunya, l'aprovació de regulacions repressives contra la pagesia, o la conversió de la Diputació del General en institució política. El fill de Ferran, Alfons IV el Magnànim, va mantenir discrepàncies amb les corts de Catalunya i va residir una gran part del seu regnat al regne de Nàpols, que havia conquerit. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 40 La qüestió remença El camp, durant els segles XIII i els primers decennis del XIV va estar molt poblat. A la Catalunya Vella, on predominaven els masos dispersos, es conreava qualsevol terreny. La producció es va mantenir abundant i estable. Els nobles, l'Església i alguns burgesos van invertir diners en la creació de masos i van dividir les unitats de producció per tal d'aconseguir més masovers o parcers. Tanmateix, la crisi que es va iniciar al segle XIV va provocar una davallada de la població al camp, a causa de la mort o de l'emigració cap a la ciutat. Això va comportar que la terra conreada disminuís i que es multipliquessin els masos abandonats, anomenats masos rònecs. Alguns d'aquests masos passaven a mans de pagesos més rics, que havien pogut resistir la crisi. Ben aviat, els senyors van notar la pèrdua de guanys i van reaccionar forçant la retenció de les terres i els pagesos que les treballaven mitjançant la remença, és a dir, obligant el pagès a satisfer una redempció per deslliurar-se de l'adscripció a la terra. També van imposar els mals usos i més censos i van lluitar per quedar-se els masos rònecs. Davant d'aquesta situació, els pagesos van reaccionar de manera diferent. Els més pobres, que predominaven a la muntanya (Guilleries), eren partidaris de la lluita armada. En canvi, els benestants o grassos, majoritaris a la Plana de Vic, l'Empordà, o el Vallès, es conformaven amb l'abolició dels mals usos i eren partidaris de negociar amb l'ajut del monarca. Els monarques van dur a terme una política favorable als remences perquè volien dominar els privilegiats i es van mostrar favorables a convertir els mals usos en censos perpetus i evitar d'aquesta manera les revoltes camperoles. Així, a mitjans del segle XV, Alfons el Magnànim va permetre que els pagesos formessin un sindicat remença per mantenir litigis contra els senyors i va proclamar la Sentència interlocutòria, que donava llibertat als pagesos remences i suspenia els mals usos. L'oposició a la Sentència del bisbe de Girona i els senyors feudals de la Catalunya Vella, amb el suport de la Generalitat, va ser molt forta. La Generalitat encapçalava en aquells moments l'oposició antimonàrquica. Finalment, Alfons va deixar en suspens la Sentència interlocutòria. Tanmateix, el seu successor, Joan II, es va mostrar decidit a fer-la complir. Això va portar al trencament entre l'oligarquia barcelonina i el monarca. Pel maig de 1461, la pagesia es va declarar favorable al rei. La primera revolta remença va esclatar l'any 1462, coincidint amb la guerra civil entre Joan II i la Generalitat. Els pagesos, dirigits per Verntallat des d'Hostoles, van fer costat al rei i van actuar preferentment a la muntanya. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos. El 1485 va esclatar una segona revolta remença encapçalada pel remença radical Pere Joan Sala. Esclafada aquesta revolta, Ferran II va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets emfitèutics i feudals. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 41 Justes i trobadors Durant el segle XII es va estendre per terres d'Occitània un important moviment poètic en llengua vulgar, conegut amb el nom de poesia trobadoresca. Els trobadors, poetes i compositors alhora, van desenvolupar una nova actitud estètica ("l'amor cortès"), que s'expressava a través de diversos gèneres fortament reglamentats: el sirventès, de contingut satíric i violent; el plany, lament fúnebre per la mort d'una persona estimada; la pastorel·la, o diàleg amorós; l'alba, que descriu el desvetllar dels amants clandestins a l'albada; o la dansa i la ballada, cançons aptes per ser ballades. Els trobadors van disposar d'una important requesta a les corts feudals. Al seu voltant van néixer justes i tornejos, en què els trobadors rivalitzaven en enginy poètic i havien d'improvisar noves composicions al voltant de temàtiques i formes suggerides pels jurats. El moviment trobadoresc assenyala l'inici de la literatura en llengua vulgar, que va assolir la plenitud amb els poetes toscans del Trecento. Catalunya va viure des del primer moment l'influx de la literatura trobadoresca, desenvolupada en terres que també pertanyien als comtes de Barcelona. És possible documentar, ja aleshores, diversos trobadors catalans, com Guillem de Berguedà. Però la influència del nou gènere va créixer després de la batalla de Muret (1213), quan molts trobadors provençals van refugiar-se en terres del Principat. A més, cal esmentar també trobadors catalans, com Cerverí de Girona. D'altra banda, des del segle XIV, si més no, es van fer diversos certàmens poètics anuals en diversos indrets de la Corona d'Aragó, com Lleida, on ja és esmentat el 1338, Barcelona, on Joan I va instituir una festa de la Gaia Ciència el 1393, València o Palma. Justament al febrer de 1474 es va organitzar a València un certamen que va donar lloc a una de les primeres obres impreses a la Península Ibèrica, Les obres e trobes davall scrites, les quals tracten de lahors de la sacratíssima Verge Maria, amb poemes de Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar, Jordi Centelles i altres autors. La tradició trobadoresca va perpetuar-se, doncs, en terres de la Corona d'Aragó. Fins i tot els nostres grans poetes del segle XV, com Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, fan servir una mètrica trobadoresca i un lèxic no exempt de provençalismes. Els certàmens poètics d'arrel trobadoresca van continuar durant el segle XVI, ja amb un regust fortament arcaïtzant. Encara el 1572, el gremi de fusters de Ciutat de Mallorca en convocà un en honor de sant Josep. Pocs anys abans, el 1538, el mallorquí Francesc d'Olesa havia compost un Art de trobar, un dels darrers tractats de preceptística trobadoresca. La tradició trobadoresca va endarrerir l'arribada dels nous models literaris italians en terres catalanes. També va donar lloc a una forta vindicació d'Ausiàs March, presentat en les edicions barcelonines del segle XVI com un autor de característiques no menors a Francesco Petrarca. Les ciutats a la fi de l'edat mitjana A mitjan segle XIV, Barcelona va assolir la xifra de 40.000 habitants. La seguien en importància Perpinyà, amb uns 13.000, i Lleida, amb 12.000. Entre els 6.000 i els 7.000 pobladors se situaven Tortosa, Tarragona, Girona, Puigcerdà i Cervera. En conjunt, la població urbana es trobava per sota del 20 % de la població total de Catalunya, ja que la majoria dels catalans eren pagesos que vivien en nuclis rurals. La crisi baixmedieval, iniciada amb la pesta negra de 1348, va reduir de manera significativa el nombre d'habitants de les ciutats. Tanmateix, els nuclis urbans van poder recuperar població gràcies a una immigració rural molt activa, atreta pels alts salaris. Però la crisi demogràfica, econòmica i social de les ciutats no es va resoldre del tot fins a la primera meitat del segle XVI. Durant els darrers segles medievals s'inicia el procés d'urbanització de la noblesa: DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 42 moltes famílies nobiliàries es desplacen vers les ciutats, on construeixen palaus. D'altra banda, els nous ordes mendicants ¿franciscans, dominicans i agustinsfunden convents en moltes localitats. Tanmateix, les classes pròpiament urbanes ¿aquelles que donen color a les ciutats i participen del seu govern- s'inclouen dins l'estament popular, amb l'única excepció dels anomenats titulats (metges i advocats), que, en molts sentits, participen dels privilegis de la noblesa. Es divideixen, però, en tres col·lectius, o mans. Així, la mà major és formada pels ciutadans honrats, alta burgesia que viu de rendes, sobretot rústiques, i que tendeix a imitar els models de comportament de la noblesa. La mà mitjana és formada per mercaders (comerciants a l'engròs) i artistes (artesans d'oficis prestigiosos). Finalment, la mà menor és formada pels artesans o menestrals; aquest és el col·lectiu més nombrós a les ciutats. Els artesans, aplegats en gremis, coneixen un ofici i són propietaris d'un negoci familiar, en què treballen, sovint amb la col·laboració d'oficials i aprenents. Per sota se situen els col·lectius socialment inferiors ¿jornalers o bracers, és a dir, treballadors sense ofici reconegut, marginats, captaires, etc.-. Aquests darrers són controlats des de diverses institucions benèfiques ¿hospitals, pia almoina, hospicis-, organitzades conjuntament pels municipis i bisbats. D'altra banda, en moltes ciutats hi ha una presència de jueus molt important, que viuen en un barri a part (el call), i fins i tot, a l'àrea de l'Ebre, de mudèjars, que habiten les moreries. Des de mitjan segle XIV, la crisi demogràfica i econòmica va generar importants conflictes socials. Cal destacar l'assalt als calls de 1391, i també la divisió de la població urbana en dos bàndols o partits, que a Barcelona van prendre el nom de Busca i Biga. La Biga va aplegar ciutadans honrats i mercaders. La Busca, per la seva banda, la componien bàsicament artistes i menestrals; va defensar la democratització del govern municipal i la devaluació de la moneda, que havia d'afavorir les exportacions i, per tant, la producció artesanal. Tot i que la Busca va arribar a assolir el poder municipal durant un breu període, els sectors dirigents van acabar consolidant-se amb les reformes del govern municipal realitzades durant el regnat de Ferran II. La Guerra Civil En el marc de la lluita pel control del poder municipal, durant el segle XV es van formar a Barcelona dos estaments antagònics: la Biga i la Busca. En el primer s'agrupaven els ciutadans honrats i els grans mercaders. En el segon, els mestres dels oficis. En la segona meitat del segle XV, els buscaires van aconseguir, amb la protecció reial, el govern de la ciutat, des d'on van impulsar mesures proteccionistes per a la fabricació local i van intentar ampliar l'accés als càrrecs municipals. Això no va agradar als grups més privilegiats de la ciutat, com tampoc les mesures de suspensió dels mals usos empreses per la monarquia. Amb posterioritat, l'empresonament del príncep de Viana, fill de Joan II, a conseqüència del litigi que pare i fill mantenien per la corona de Navarra, va provocar l'oposició dels grups privilegiats barcelonins, que consideraven vulnerats els privilegis i constitucions dels Principat. El conflicte es va resoldre transitòriament amb la capitulació de Vilafranca, que sotmetia la sobirania reial a Catalunya a la diputació del general i del recentment creat Consell del Principat. Tanmateix, la mort del príncep de Viana i l'actuació dels qui eren favorables a Joan II van precipitar la guerra quan la Diputació va aixecar un exèrcit per sufocar la rebel·lió dels pagesos de remença de les comarques de Girona el 1462. L'ajut militar que Joan II va demanar als francesos, oferint-los com a contrapartida els comtats del Rosselló i la Cerdanya (tractat de Baiona), va ser considerat alta traïció pels estaments del Principat. Les institucions catalanes van declarar Joan II DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 43 enemic i el van desposseir de la Corona, que van oferir a diferents candidats. La guerra, que va durar deu anys, va acabar amb la victòria del rei i la rendició de Barcelona. Per la capitulació de Pedralbes, Joan II va tornar a ser rei dels catalans. La guerra civil catalana va acabar d'arruïnar econòmicament i políticament Catalunya i va comportar la pèrdua de la supremacia de Catalunya dins de la Corona d'Aragó. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 44 LA DECADÈNCIA POLÍTICA I LA REPRESA ECONÒMICA A L'EDAT MODERNA (S.XVI-XVIII) Absolutisme i castellanització L’estancament econòmic dels segles XVI i XVII La inquisició L’expulsió dels moriscos Bandolers i corsaris La Guerra dels Segadors La Guerra de Successió L’ocupació de Catalunya L’expansió de la vinya i l’aiguaardent Hispanoamèrica al segle XVIII La represa del comerç i la indústria de les indianes Els rebomboris del pa Absolutisme i castellanització A la mort de Ferran el Catòlic, la Corona d'Aragó va recaure en mans del seu nét Carles I, que era emperador d'Àustria i rei de Castella. Amb això, Catalunya va passar a formar part d'un imperi ja enorme, al qual es van afegir els territoris conquerits a Amèrica. Tanmateix, la feblesa demogràfica i territorial de Catalunya enfront de Castella va fer que la influència dels catalans a l'administració reial fos poca. El rei, que gairebé sempre era absent de Catalunya, va crear la figura del lloctinent o virrei, com a representant seu. Les corts, que havien constituït la base del pactisme, es van convocar cada vegada menys. Això va conduir a conflictes entre la monarquia i les institucions catalanes. Alhora, en aquest període es va iniciar la decadència del català. Els estaments privilegiats catalans van optar per castellanitzar-se i van establir lligams familiars amb els grans llinatges de la noblesa castellana, com els Cardona, que es van vincular amb els ducs de Medinaceli. També l'Església es va castellanitzar. El monarca va nomenar bisbes castellans i els monestirs, inclòs Montserrat, van ser ocupats per monjos procedents de Castella. Amb tot, la Generalitat i els Consells municipals van subsistir i, fins i tot, van incrementar les seves atribucions. A més, gràcies a l'absentisme de la noblesa, van poder accedir a aquestes institucions alguns mercaders i pagesos benestants. L'estancament econòmic dels segles XVI i XVII La sentència arbitral de Guadalupe de finals del segle XV havia consolidat el règim feudal a Catalunya. Així doncs, els segles següents, noblesa i Església van continuar dominant dues terceres parts de la terra. Durant el segle XVI i la major part del XVII, les innovacions tècniques al camp van ser poques. Al mateix temps, les diferències socials entre els camperols i els pagesos DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 45 benestants, que havien pogut incorporar a les seves terres els masos rònecs, van tendir a incrementar-se. Cada mala collita provocava una fam, que afeblia la població i feia més fàcil la difusió d'epidèmies. En aquesta etapa, va col·laborar a la recuperació demogràfica de Catalunya la immigració de població del sud de França, que es va dedicar, sobretot a l'agricultura, però també a altres molts oficis. Un canvi important en l'agricultura catalana no es va produir fins al darrer terç del segle XVII, quan es va començar un procés d'especialització en els cultius. Aleshores, a les comarques de la costa catalana es va difondre el cultiu de la vinya, que, ja al segle següent, obriria les portes al negoci d'exportació d'aiguardent. Pel que fa al comerç, al segle XVI, Catalunya va deixar de ser la gran potència comercial i marítima dels segles anteriors. Els catalans no es van beneficiar del comerç amb Amèrica, que va ser monopolitzat pels comerciants de la Corona de Castella. València va reemplaçar Barcelona com a primer port peninsular. A la indústria, l'activitat més important va seguir sent la fabricació de teixits de llana o draperia i la sederia. Algunes fases de la producció es van traslladar al camp. Amb tot, la producció va continuar sent controlada pels gremis d'oficis, dirigits pels amos dels tallers més importants. Però, també van sorgir algunes empreses més grans que escapaven del control dels gremis. A les valls del Pirineu, es va desenvolupar la farga. Quan, a finals del segle XVII, l'economia catalana es va començar a redreçar, es va crear la Junta de Comerç amb la finalitat d'impulsar les activitats industrials i mercantils del Principat. La inquisició La Inquisició era un tribunal eclesiàstic encarregat de vetllar per la puresa de la fe i reprimir les heretgies. A la Corona d'Aragó es va institucionalitzar al segle XIII una Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir pràcticament inoperant des de la fi del segle XIV. El 1478, els Reis Catòlics van obtenir del papa Sixt IV una butlla que els va permetre organitzar el tribunal del Sant Ofici, o Inquisició, a la Corona de Castella. La Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de judaïtzar, és a dir, de mantenir en privat el culte de la religió hebraica. Des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s'executaven en grans actes públics (actes de fe), els "reconciliats" (o penedits) eren objecte d'un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort. El 1483, Ferran II va decidir estendre la Inquisició castellana als regnes de la Corona d'Aragó. Aquest fet va provocar una important resistència per part de les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l'autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l'afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica. Cal tenir en compte que, al DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 46 Principat, jueus i conversos eren col·lectius poc nombrosos, i que aquests darrers es trobaven en una fase molt avançada d'assimilació cultural. Tanmateix, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s'havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes. L'oposició de les institucions al nou tribunal es va prolongar, però, en els segles següents. Ja a la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, més en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials (fins i tot contra autoritats de l'Església com l'arquebisbe de Toledo, Bartolomé de Carranza), es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals ¿detenció dels diputats de la Generalitat (1569), revolta d'Aragó (1591), etc. L'ofensiva inquisitorial va ser acompanyada per altres mesures, com la prohibició d'estudiar a l'estranger. Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa (Revolució Científica). Ja al segle XVIII, la Inquisició va actuar contra l'extensió de les noves idees il·lustrades i liberals. Durant la Guerra del Francès, el tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. La mesura va ser confirmada definitivament el 1834. L'expulsió dels moriscos Els moriscos eren els descendents de la població autòctona que, en el moment de la conquesta cristiana, va aconseguir restar al territori mitjançant capitulacions. A començament del segle XVII, a Catalunya constituïen un col·lectiu d'unes 8.000 persones, concentrades a l'àrea de l'Ebre i el Segre. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d'un terç dels habitants del regne, i a l'Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals. A la Corona de Castella eren poc més de 100.000, amb una presència important a Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. Aquest col·lectiu va ser obligat a batejar-se al segle XVI, i van esdevenir cristians nous. A la Corona d'Aragó, els moriscos vivien majoritàriament en localitats diferenciades i es dedicaven a l'agricultura. Tot i que formalment cristianitzats, els pobles moriscos mantenien molts senyals identitaris propis ¿llengua, costums, vestits, etc. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d'Aragó, es trobessin en un procés força avançat d'assimilació cultural. Defensats pels seus senyors cristians, que n'obtenien importants rendes, van ser víctimes de diverses explosions xenòfobes durant el segle XVI, en especial al País Valencià. A la Corona de Castella havien estat dispersats després de la revolta de las Alpujarras (1568-1570); allí, els moriscos, diluïts en àmbits urbans on eren clarament minoritaris, treballaven majoritàriament com a artesans o traginers. L'expulsió dels moriscos va ser decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègic. En particular, els seus principals instigadors van argumentar la real o suposada col·laboració dels moriscos amb el cors islàmic i amb el mateix Imperi Otomà, el principal enemic de la monarquia hispànica al Mediterrani. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l'expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. Ja el 1610 es va fer l'expulsió dels moriscos dels altres territoris. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscos DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 47 d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscos del bisbat de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Per al conjunt peninsular es dóna la xifra de 273.000. La seva sort va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d'Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l'expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on consta que alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria. Són conegudes les aportacions tecnològiques i culturals de diverses comunitats morisques establertes al Magrib. Per als regnes hispànics, l'expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l'ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma. Al Regne de València, però, la mesura va provocar una greu crisi econòmica, que no es va poder superar plenament fins a la fi del segle. La repoblació del regne va consolidar un model social fortament feudalitzat. Paradoxalment, la noblesa va confirmar el seu poder econòmic, mentre la burgesia de les ciutats en va resultar molt afeblida. Les contradiccions de la societat valenciana es van expressar en la revolta de la Segona Germania (1693). Bandolers i corsaris Catalunya va ser en aquesta etapa una terra de bandolers. En el bandolerisme, hi va participar la noblesa, a les ordres de la qual actuaven els bandolers. Aquests bandolers, moltes vegades, però no sempre, procedien de les classes populars. Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, han estat els dos bandolers més mitificats per la literatura. La xarxa de col·laboradors (o fautors), dels bandolers travessava totes les classes socials i incloïa, també, les autoritats i el clergat. Algunes masies van afegir torres de defensa per resistir possibles atacs de bandits. Durant el primer terç del segle XVII, els bandolers van ser durament perseguits. Alguns van ser condemnats a mort, com Serrallonga. Però, en altres casos, com en el de Perot Rocaguinarda, les autoritats els indultaven a canvi que s'enrolessin als exèrcits. Un altre fenomen característic de l'etapa va ser el corsarisme. Els corsaris eren una mena de pirates, però que tenien el suport d'un estat, a qui concedien una part dels guanys. Els catalans, a vegades, van organitzar el seu propi cors. També a Mallorca, el cors va esdevenir un gran negoci durant la segona meitat del segle XVII. Alhora, durant aquest període, diverses poblacions de la costa catalana i de les illes van patir violents atacs de corsaris que, sovint, procedien del nord d'Àfrica o de l'imperi turc. En la redempció dels captius i la satisfacció de l'import del rescat, hi van participar els ordes religiosos, les confraries i germandats o intermediaris privats. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 48 La Guerra dels Segadors L'any 1640, el rei va obligar la pagesia catalana a allotjar uns 10.000 soldats del seu exèrcit, que havien de lluitar contra els francesos. Els abusos d'aquests soldats a les cases i poblacions van provocar que els pagesos organitzessin avalots. A la vegada, aquests avalots eren contestats per accions cada cop més violentes dels exèrcits. Quan el comte-duc d'Olivares, favorit del rei Felip IV, va fer empresonar dos consellers de Barcelona i el diputat militar de la Generalitat, un grup de camperols armats els van alliberar. Uns quants dies més tard, després que un segador resultés ferit, una munió de camperols es va dirigir a Barcelona a la casa del lloctinent, comte de Santa Coloma. Com que els van prohibir l'entrada, els camperols van saquejar diverses cases de funcionaris reials. Més tard, es van dirigir a les Drassanes, on s'amagava el lloctinent, i el van matar en una acció que s'ha anomenat el Corpus de Sang. Hi va haver entre 12 i 20 morts. La Generalitat, encapçalada pel canonge Pau Claris, es va posar al costat dels revoltats i va demanar protecció als francesos. Les negociacions de la Generalitat amb els francesos van acabar amb la signatura d'un pacte pel qual Catalunya proclamaria comte de Barcelona el rei de França a canvi de l'ajut militar francès contra les tropes espanyoles. S'iniciava així, la Guerra dels Segadors. La mala actuació dels soldats francesos, la pesta i algunes concessions per part de Felip IV, van anar augmentant el nombre dels catalans partidaris de retornar a la monarquia hispànica. Finalment, a la tardor de 1652, Barcelona es va rendir després d'un llarg setge. El Tractat dels Pirineus, que espanyols i francesos van signar set anys més tard, va suposar per a Catalunya la pèrdua del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. La Guerra de Successió A començaments del segle XVIII, va morir sense successió el rei Carles II. Aquest fet va ser l'origen d'un conflicte internacional al voltant de la successió a la monarquia hispànica. El rei, en el testament, havia designat Felip d'Anjou com a successor, i aquest va jurar les constitucions catalanes. Però, tot i això, entre la burgesia i la baixa noblesa de Catalunya predominaven les simpaties per un altre candidat, l'arxiduc Carles d'Àustria. Els austriacistes catalans van signar un pacte d'ajut militar amb Anglaterra i, poc més tard, van proclamar l'arxiduc Carles, rei. Des d'aquest moment, la guerra internacional, a la península, es va convertir en guerra civil. La superioritat militar dels felipistes, i el fet que Carles d'Àustria heretés la corona de l'imperi austríac, van conduir les potències europees a signar el Tractat d'Utrecht (1713). Aquest tractat posava fi a la guerra de Successió espanyola i confirmava Felip d'Anjou com a rei d'Espanya. A Barcelona, 5.500 homes dirigits pel conseller en cap Rafael de Casanova van resistir fins que, l'11 de setembre de 1714, es va produir l'assalt final felipista a la ciutat. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 49 La Guerra de successió va significar l'ocupació de Catalunya per les tropes francocastellanes i, alhora, la desaparició de totes les institucions catalanes, que s'havien anat configurant des de l'alta Edat Mitjana. L'ocupació de Catalunya Després de la derrota de 1714, les corts, la Generalitat i els consells municipals es van abolir. El Palau de la Generalitat va ser ocupat per la Reial Audiència, nomenada pel rei, i molts oficials i soldats austriacistes van ser empresonats o es van haver d'exiliar. A Barcelona, es va construir la Ciutadella militar per controlar la ciutat, cosa que va implicar l'enderroc de 1.200 habitatges del barri de la Ribera. Tots els estudis universitaris de Catalunya es van tancar i en el seu lloc es va crear una nova universitat a Cervera. Dos anys més tard, el decret de Nova Planta va abolir les constitucions de Catalunya i va imposar les lleis de Castella. El govern del Principat va quedar en mans d'un capità general, que comandava l'exèrcit del rei a Catalunya, presidia la Reial Audiència, i disposava de 12 corregidors amb seu a les principals ciutats catalanes. Els municipis van ser dissolts i es va imposar el sistema de nomenament reial d'alcaldes i regidors. A més, es va establir un nou impost, el cadastre, que significava la incorporació del Principat al règim impositiu castellà. Des d'aleshores, molts alts càrrecs van anar a parar a vassalls de la corona de Castella sense vinculacions amb Catalunya. Molts felipistes o botiflers, van ser recompensats amb càrrecs intermedis i subalterns, com els de corregidor, alcalde o regidor. Per perseguir els guerrillers rebels, com el Carrasclet, es van crear el mossos d'esquadra. El decret de Nova Planta va iniciar també la persecució política de la llengua catalana, que al llarg del segle es va estendre a tots els àmbits públics. El volum de llibres editats en català al segle XVIII, el segle de la Il·lustració, va ser molt pobre. L'expansió de la vinya i l'aiguardent Durant el segle XVIII, la població de Catalunya es va duplicar fins arribar al milió d'habitants. Aquest augment de la població va fer que al camp s'incrementés la superfície conreada. També es van introduir noves tècniques, com el regadiu o la rotació de cultius. A diferents llocs de Catalunya, els pagesos van poder dedicar una part de la seva producció a la venda i es van especialitzar en el cultiu del blat, l'olivera o la fruita seca. A les comarques de la costa, com el Maresme, el Penedès i el Camp de Tarragona, la vinya va ocupar les zones fins llavors destinades als conreus tradicionals i, també, els vessants de les muntanyes. Al pagès, li sortia a compte elaborar vins i aiguardents perquè hi havia una forta demanda d'aquests productes des de la mar del Nord i des d'Amèrica, que feia que els preus fossin elevats. La destil·lació es va difondre i l'aiguardent va passar a ser el primer producte d'exportació de Catalunya. Els comerciants de Reus i Valls organitzaven la producció per tota la comarca i en controlaven la comercialització local i l'exportació a partir dels ports de Salou, Tarragona i Cambrils. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 50 En les zones on es cultivava la vinya, es van generalitzar els contractes de rabassa morta, que duraven fins a la mort dels ceps plantats, és a dir, uns cinquanta anys. Això, va permetre la consolidació d'una classe mitjana pagesa, amb possibilitats de consum, cosa que, a la vegada, va impulsar del desenvolupament industrial. Hispanoamèrica al segle XVIII Amb l'ocupació de Califòrnia (1769), l'imperi espanyol a Amèrica va assolir la seva màxima extensió. Abastava els territoris compresos entre Califòrnia, Texas i la Florida, al nord, i l'extrem sud del continent, a més de la major part de les illes del Carib. Les altres potències colonials amb presència a Amèrica eren Portugal (que dominava el Brasil), la Gran Bretanya, França i els Països Baixos. L'Amèrica hispana s'organitzava políticament a través dels virregnats, governats per un virrei. Els més antics eren els de Nova Espanya (Mèxic), fundat el 1535, i el Perú (1543). Ja al segle XVIII es van crear els virregnats de Nova Granada, amb seu a Santa Fe de Bogotà (1717) i Riu de la Plata, amb seu a Montevideo (1776). Altres àmbits de govern de menor rang eren les audiències i les capitanies generals. Els virreis eren funcionaris d'origen peninsular, i el seus anys de govern eren limitats. Durant el darrer terç del segle, va augmentar el control de la monarquia sobre tots els àmbits de govern americans. La societat americana s'estructurava sobre una base racial. Els alts funcionaris i els comerciants amb Espanya eren d'origen peninsular. Els criolls, descendents dels colonitzadors, disposaven de grans propietats i constituïen la minoria dirigent. Per sota seu se situaven mestissos, indis, mulats i negres, majoritàriament esclaus. El seu repartiment territorial era divers: en aquells àmbits en què la població indígena havia estat fortament delmada pels efectes de la conquesta, com al Carib, ben aviat va ser substituïda per mà d'obra esclava d'origen africà; per contra, en les zones on va mantenir un fort pes demogràfic, com als altiplans de Mèxic i el Perú, indis i mestissos constituïen els grups més nombrosos. Cap al 1700, la població total d'Hispanoamèrica era de poc més de deu milions d'habitants, 500.000 dels quals eren d'origen europeu. Al llarg del segle augmentà considerablement, però. Així, cap al 1825, la població hispanoamericana se situava al voltant dels vint-i-tres milions d'habitants ; poc més de tres milions eren blancs. L'economia colonial americana es va fonamentar, en una primera fase, en l'exportació de metalls preciosos (sobretot plata) a la península. Tanmateix, el progressiu esgotament de les grans mines (com Potosí i Zacatecas), va obligar a reorientar l'economia del continent cap a l'agricultura i la ramaderia. Aquest procés es va consolidar al llarg del segle XVII. Així, Hispanoamèrica es va convertir en la principal exportadora a la península de productes tropicals (canya de sucre, cacau, cotó i tabac), matèries tintòries i medicinals i cuirs no treballats. Els impostos sobre el comerç colonial constituïen una de les principals fonts d'ingressos de la corona. La liberalització del comerç amb Amèrica (1778) va permetre el comerç directe des dels ports catalans. Les exportacions catalanes no van parar de créixer en els anys següents. Catalunya exportava productes agraris (sobretot vins i aiguardents, però també oli i fruita seca) i manufacturats (estampats de cotó, teixits de llana i seda, paper i productes metal·lúrgics). El control polític i econòmic per part de la metròpoli va generar un fort malestar entre la minoria criolla. Aquest col·lectiu va encapçalar la lluita per la independència durant el primer quart del segle XIX. La represa del comerç i la indústria de les indianes Al segle XVIII es va produir un canvi molt important per al comerç català, l'obertura del mercat americà (1778). Els navegants catalans van crear companyies DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 51 comercials per exportar a Amèrica des de Barcelona, Salou o Mataró, sobretot, aiguardents i teixits, i importar aliments com el cacau o el sucre. Des de final del segle XVIII, els anomenats indianos, catalans que emigraven a Amèrica per fer-hi negocis (inclòs el tràfic d'esclaus), i retornar enriquits, es van multiplicar. Els navegants catalans també van comerciar amb els grans ports de la mar del Nord, com Londres i Amsterdam. Aquest comerç va impulsar el desenvolupament interior de Catalunya. Els ramblers o negociants de mules i els traginers es van convertir en factors molt importants per assegurar la circulació de les mercaderies per camins de trànsit molt difícil. La companyia més important de ramblers i traginers de l'època va ser la dels Cortadelles de Calaf. A les localitats més importants, també es va convertir en una institució imprescindible la botiga, on es venien els productes regionals, els estrangers i els colonials. Pel que a la indústria, la del paper, la del ferro i la de la construcció de vaixells van prosperar. També es va reanimar la draperia, que a Sabadell, Terrassa o Igualada es va renovar. Però, pel que fa a la indústria tèxtil cal destacar, sobretot, el desenvolupament dels teixits de cotó estampats o indianes. Aquestes fàbriques eren més modernes que les anteriors perquè no estaven sotmeses als privilegis dels gremis, es podien establir a les ciutats i agrupar els treballadors. Primer les fàbriques d'indianes només estampaven els teixits, que importaven de fora. Però, després, van anar abraçant la producció de teixit i la filatura i només havien d'importar el cotó. Les primeres fàbriques es van concentrar a Barcelona i Mataró. Aquestes empreses es van anar fent grans i es van mecanitzar impulsades pel mercat americà. A finals de segle, l'inici de la pèrdua dels mercats americans, conseqüència de les guerres colonials, va exigir de la indústria tèxtil catalana un important esforç d'inversió i adaptació. Els rebomboris del pa El 1789, el mateix any en què es va iniciar la Revolució Francesa, Barcelona va viure una revolta popular molt important, causada per una crisi de subsistències i per l'augment dels preus del blat. Fets similars es van produir en altres localitats, com Vic i Mataró. La repressió aplicada per les autoritats va ser extremament dura. La revolta es va iniciar el 28 de febrer a la nit, després d'haver anunciat que, l'endemà, el preu del pa havia de sofrir un encariment significatiu. La multitud va assaltar, saquejar i incendiar el pastim, o fleca municipal, que havia estat privatitzat el 1767, malgrat l'oposició de les tropes enviades pel capità general de Catalunya, Francisco González y de Bassecourt, comte d'El Asalto. L'endemà, 1 de març, diumenge, la multitud es va manifestar al matí al pla de Palau i va obtenir garanties per escrit que el preu del blat no augmentaria; també va assolir la llibertat dels detinguts de la nit anterior. A la tarda, però, van continuar els aldarulls, que reivindicaven la reducció del preu d'altres aliments bàsics, com la carn, el vi i l'oli; alguns avalotats van ocupar la catedral i van tocar a sometent. Tanmateix, els regidors i les classes dirigents van organitzar patrulles ciutadanes, amb l'objectiu de restablir l'ordre, i van detenir uns quants insurgents. L'endemà, 2 de març, només es van produir incidents aïllats. Les patrulles es van fer càrrec de l'ordre públic a la ciutat, i la majoria d'establiments van tornar a obrir. Tanmateix, els sectors dirigents de la ciutat es van comprometre a mantenir el preu DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 52 del blat i a garantir-ne la qualitat. La revolta havia acabat. Les conseqüències van ser, però, importants. El capità general va ser substituït pel comte de Lacy. Es van sentenciar set condemnes a mort a Barcelona, i també d'altres a Vic i Mataró. D'altres revoltats van ser desterrats. L'exèrcit es va tornar a fer càrrec de l'ordre públic al cap i casal. Els rebomboris del pa són una expressió de la ira popular davant l'augment del preu del que aleshores era el primer producte bàsic de la dieta alimentària. Entre els factors que el van provocar cal esmentar les males collites dels anys 1787 i 1788, la liberalització del comerç de cereals i, sobretot, l'extensió del proletariat a Barcelona, que en va ser l'autèntica classe protagonista. Els fets van evidenciar la feblesa de l'exèrcit i les autoritats borbòniques, però alhora la fermesa de les classes dirigents barcelonines, que no estaven disposades a acceptar la generalització de la revolta. Sense ideari, organització ni dirigents propis, la revolta no va assolir les condicions bàsiques per esdevenir una autèntica revolució. Malgrat la violència uns quants episodis, no va superar el caràcter d'avalot popular provocat per una crisi de subsistències. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 53 EL LIBERALISME I LA INDUSTRIALITZACIÓ DEL SEGLE XIX (1793-1897) Les guerres contra el francès La Catalunya liberal Les guerres carlines Les forces polítiques espanyoles del segle XIX La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX La industrialització i l'expansió del vapor El creixement i l'eixample de les ciutats La Catalunya republicana L'organització del moviment obrer La Renaixença i els orígens del catalanisme La Febre d'Or La Fil·loxera i la crisi agrària finisecular De l'anarquisme al terrorisme Les guerres contra el francès A Catalunya, les guerres, les revoltes i revolucions, els cops d'estat i altres episodis diversos de violència van ser pràcticament permanents al llarg de tot el segle XIX. Una part important dels episodis bèl·lics i violents d'aquest segle van estar vinculats a l'enfrontament entre absolutistes i liberals. Els primers veien l'absolutisme com una garantia del manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'Església. Els liberals, en canvi, volien ampliar la participació política i eliminar els privilegis feudals establint com a principi rector de l'economia la propietat privada. Podem dir, que els primers episodis de l'enfrontament entre absolutisme i liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII. Així, la Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795, va ser presentada per l'Església i l'aristocràcia espanyoles com una guerra santa. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni les idees revolucionàries, ni les promeses d'una república catalana fetes pels francesos. Als inicis del segle XIX, Catalunya va viure un nou enfrontament bèl·lic amb els francesos, la Guerra del Francès, que s'allargà de 1808 fins a 1814. En aquesta guerra, els catalans també van lluitar al costat dels espanyols contra l'invasor francès. Tanmateix, aleshores, les idees que defensava l'anomenat "bàndol patriòtic" català ja s'havien diferenciat. Alguns seguien lluitant pel manteniment de l'absolutisme i el feudalisme. Però, en molts d'altres, les idees liberals i revolucionàries havien començat a fer impacte. A Catalunya, la Guerra del Francès va tenir elements de revolta popular contra l'invasor, però també contra unes ineficaces autoritats establertes responsables d'haver obert als francesos les portes del país. De fet, la Guerra del Francès va ser la darrera vegada que a Catalunya i a Espanya la lluita entre absolutisme i liberalisme es va presentar com un enfrontament del país contra una força estrangera. Des de llavors, totes les guerres que s'han desenvolupat en territori català han estat guerres civils. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 54 La Catalunya liberal El buit de poder que es va produir a Espanya durant la Guerra del Francès va impulsar la convocatòria, per primera vegada, d'unes corts representatives a Cadis. La Constitució de Cadis elaborada per aquestes Corts, no va arribar a entrar en vigor, però es va convertir en un símbol de les reivindicacions liberals. Expulsats els francesos, el regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar pel retorn a l'absolutisme i la repressió dels liberals. Amb tot, la monarquia va buscar el suport dels absolutistes més moderats introduint mesures de caire centralista, concessions a l'exèrcit o no restablint la inquisició. Això, a Catalunya, va provocar la revolta dels reialistes Malcontents. D'altra banda, els liberals, mancats de canals de representació, van acudir als pronunciaments militars per accedir al poder, una pràctica que arribaria a caracteritzar la vida política de la Catalunya i l'Espanya contemporànies. El pronunciament més reeixit d'aquests anys va obrir pas al Trienni Liberal de 1820-1823, que va acabar esclafat per tropes franceses en ajut del monarca espanyol. El regnat d'Isabel II (1833-1868), va significar el trencament definitiu entre els absolutistes i la monarquia espanyola, simbolitzat en l'esclat de la Primera Guerra Carlina. El liberalisme isabelí, tanmateix, va ser censatari i summament restrictiu. Només una minoria de grans propietaris podia participar en el sistema polític. Des de 1844 fins a 1868, exceptuant del Bienni Progressista de 1854-1856, els governs a Espanya van ser moderats. En canvi, en aquest període, Catalunya, que avançava en la industrialització i necessitava modernitzar l'estat, va ser majoritàriament liberal progressista i va protagonitzar la majoria de revoltes liberals i populars, com el mateix Bienni Progressista. Tot i això, al camp català hi havia també partidaris del carlisme, que van prendre part amb convenciment en les tres guerres carlines que hi va haver al segle XIX a Catalunya. Entre els carlins catalans, hi havia membres de la noblesa, però també pagesos decepcionats d'un capitalisme liberal que ni ampliava llibertats ni reduïa les desigualtats socials. Les guerres carlines Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827). A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina. Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats ¿noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat ¿exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 55 els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol. Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l'exèrcit estatal. El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó. Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic. Des d'aleshores, el carlisme va mantenir un cert suport popular a Navarra, i també entre els sectors més reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups de caràcter paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el carlisme va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), institucionalitzada per Franco el 1937. Les forces polítiques espanyoles del segle XIX Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans corrents del liberalisme: moderats i progressistes. Els moderats representaven els interessos de l'aristocràcia terratinent i de l'alta burgesia. El model d'estat es fonamentava en el manteniment de l'ordre, el paper hegemònic de la Corona, el pes de l'Església i un sufragi censatari molt reduït. Per contra, els progressistes representaven els interessos de la petita i mitjana burgesia i, en una primera fase, de les classes populars urbanes. Els progressistes subratllaven l'afany d'una àmplia llibertat política i econòmica, el protagonisme de les Corts, el caràcter laic de l'estat i un sufragi també censatari, però de caràcter més ampli. Les etapes progressistes i moderades van posar l'accent en les seves sensibilitats específiques, però no van ser ni de bon tros contradictòries. Unes i altres van acabar definint la Revolució liberal a Espanya, caracteritzada pel seu contingut conservador i centralista i pel suport de les velles classes dirigents ¿noblesa i jerarquia eclesiàstica- i de la nova classe emergent ¿la burgesia terratinent i financera-. Així, els progressistes van dur a terme la desamortització de les terres eclesiàstiques i comunals, mentre els moderats van crear una policia professionalitzada (la guàrdia civil) i van signar un Concordat amb l'Església. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal. Cal remarcar que no eren encara partits polítics consolidats, i que uns i altres van buscar el suport de caps de l'exèrcit, anomenats aleshores espadones. L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un important suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors de Catalunya i el País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant del Partit Demòcrata i del republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport entre les classes populars urbanes, en especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani. El caràcter restrictiu i autoritari del sistema impedia que cap d'aquestes forces tingués cap possibilitat d'incidir en la vida política. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 56 Durant els primers anys del Sexenni Democràtic (1868-1873), unionistes, progressistes i demòcrates van intentar crear una monarquia de nou encuny, fonamentada en el sufragi universal, el pes de les Corts i un ampli règim de llibertats. La I República (1873-1874) va fracassar, entre altres motius, per l'enfrontament entre republicans federals i unitaris. La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els conservadors, liderats inicialment per Antonio Cánovas del Castillo, i els liberals fusionistes, dirigits per Práxedes Mateo Sagasta. Tots dos partits van pactar l'alternança al poder, cosa que suposava el frau electoral permanent, un fenomen que es va fonamentar també en el caciquisme. Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de divisió, van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un important protagonisme en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que va donar lloc a la Lliga Regionalista el 1901), el basquisme (Partit Nacionalista Basc, fundat el 1895) i el socialisme (Partit Socialista Obrer Espanyol, fundat el 1879). La burgesia rural entre el segle XVIII i el XIX Durant els segles moderns (XVI-XVIII), la pagesia de Catalunya va viure un important procés de polarització social. D'una banda, es va consolidar una pagesia benestant, que va construir masies de pedra i es va confirmar com a classe dirigent al si de les comunitats rurals. D'altra banda, es va estendre una àmplia capa de pagesos pobres, sotmesa a contractes temporals i més onerosos o bé obertament proletaritzada ¿jornalers i mossos de mas, segadors, etc. Els factors que van abocar a aquesta situació són diversos: l'augment de la dimensió dels masos com a conseqüència de la crisi baixmedieval (els masos del segle XVI eren tres vegades més grans que els seus precedents medievals); la generalització de la figura de l'hereu, esdevinguda a partir del segle XV i legalitzada per les Constitucions, que va evitar la fragmentació de les heretats; la seguretat que suposaven els contractes d'emfiteusi (contracte de quasipropietat perpetu), que va ser confirmada per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486); la generalització d'altres figures contractuals, a partir del segle XVI, amb condicions força més dures i precàries per als pagesos, com els contractes de parceria, masoveria i rabassa morta; la crisi de les rendes feudals, etc. Els pagesos benestants, anomenats "pagesos grassos", van ser els grans beneficiats de l'expansió agrària del segle XVI, enfront de la noblesa però també enfront de la pagesia pobra. També van protagonitzar el creixement agrari del darrer terç del segle XVII i de la divuitena centúria. En aquest darrer segle hi va haver la revolució agrària, caracteritzada pel pas de la producció per a l'autoconsum a la producció per a la venda. Les comarques litorals es van especialitzar en el conreu de la vinya (vins i aiguardents), l'olivera i la fruita seca i en van destinar la producció a l'exportació. Les comarques d'interior ho van fer en la producció de cereals, que disposaven d'una gran demanda al litoral. La revolució agrària va anar acompanyada de l'extensió de les terres cultivades, amb la construcció de bancals a les muntanyes i la dessecació d'aiguamolls, i de diverses millores tècniques ¿rotació triennal i reducció de les terres de guaret, extensió de la mula, ampliació de les àrees de regadiu-. La revolució liberal del segle XIX va consolidar la propietat pagesa, ja que molts emfiteutes es van convertir en propietaris. L'expansió demogràfica va generalitzar els contractes de conreu de caire més onerós, en especial la rabassa morta, que va beneficiar la pagesia benestant. Tot plegat va contribuir a la consolidació d'una burgesia rural, que vivia de les rendes de les terres arrendades. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 57 En termes generals, es pot afirmar que la burgesia agrària litoral es va adherir a la causa liberal, mentre que alguns pagesos grassos de les comarques interiors, menys beneficiats pels canvis, van liderar les partides carlistes. A la fi del segle XIX, la crisi motivada per l'extensió de la fil·loxera va tornar a enfrontar els grans propietaris agraris i els camperols rabassaires. Aquest enfrontament va caracteritzar el camp català durant les quatre primeres dècades del segle XX. La industrialització i l'expansió del vapor Durant el primer terç del segle XIX, moltes manufactures catalanes fins llavors dedicades a la seda o a la llana es van anar passant al cotó. Aquesta expansió de la indústria del cotó va impulsar la seva mecanització. Així, als inicis del segon terç del segle XIX, a la fàbrica de Bonaplata a Barcelona es va introduir la primera màquina de vapor a Catalunya. Des de Barcelona, les màquines de vapor es van anar difonent per tota la costa catalana i van donar lloc al sorgiment de les primeres ciutats industrials. El creixement de la indústria cotonera va continuar imparable fins als anys 60, quan la guerra civil nord-americana va ocasionar la suspensió de les importacions de cotó, de les quals el tèxtil cotoner català n'era depenent. Paral·lelament, la demanda de vapors va fer que alguns industrials catalans n'emprenguessin la fabricació. Aviat, als tallers Nuevo Vulcano, de Barcelona, es va construir el primer vaixell de vapor de tot l'Estat espanyol. Una mica més tard, a mitjan segle XIX, La Maquinista Terrestre i Marítima es va convertir en l'empresa metal·lúrgica catalana més important. Amb tot, podem dir que durant el segle XIX la metal·lúrgia a Catalunya només va jugar un paper secundari enfront del tèxtil. La pèrdua de la major part dels territoris espanyols a Amèrica durant les primeres dècades del segle XIX, la manca d'un mercat peninsular per al tèxtil català, vinculat a l'endarreriment permanent de l'agricultura en una Espanya majoritàriament agrària, i la política agrarista i antiindustrialista dels governs de l'estat, va limitar el desenvolupament de la indústria catalana. Els industrials catalans van reaccionar davant d'aquesta situació amb la demanda de mesures proteccionistes per als seus productes, poc competitius a nivell internacional. El creixement i l'eixample de les ciutats La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera meitat del segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de ciutats industrials van esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del camp, i es va haver de pensar a ampliar-los. A Barcelona, aquest problema era especialment greu, perquè els governs, conscients que es tractava d'una ciutat especialment conflictiva, no permetien enderrocar les muralles. L'enderrocament de les muralles va ser una demanda permanent dels barcelonins durant la primera meitat del segle XIX. Finalment, durant el Bienni Progressista aquesta demanda va ser atesa i, pocs anys més tard, el govern va autoritzar l'enginyer i urbanista Idelfons Cerdà perquè projectés l'eixample i reforma de la ciutat. Després d'algunes polèmiques amb l'Ajuntament i el seu candidat, l'arquitecte Antoni Rovira, el projecte de Cerdà va ser aprovat pel govern el 1859 i es va començar a implantar[?]. L'Exposició Universal de 1888, va DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 58 oferir a les autoritats barcelonines una nova oportunitat per ampliar la ciutat, que durant el segle XIX va multiplicar per cinc la població i va arribar al mig milió d'habitants. També altres ciutats catalanes van créixer de manera espectacular durant aquest segle, com Tarragona, que va multiplicar gairebé per tres la població. A mitjan segle XIX, aquesta ciutat va enderrocar les muralles i va projectar un eixample. Lleida en el segle XIX va multiplicar per dos el nombre d'habitants. Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i equipaments per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts casos, eren molt precàries. Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer amb gas i més endavant elèctric, construir la xarxa de tramvies o el clavegueram, etc. També es van haver de modernitzar els mercats, les escoles, els hospitals, les presons, etc. La Catalunya republicana Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les llibertats polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les classes mitjanes, que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical, participessin del poder. Els feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens, la defensa de les llibertats individuals, de culte o de premsa, la llibertat d'associació, o la reestructuració de l'administració, sobretot en el context d'un obrerisme emergent, que els darrers anys havia protagonitzat revoltes populars i que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les exigències econòmiques d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els conservadors catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van arribar mai. Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap altra sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els homes al capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut els conservadors, la Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va culminar amb la Primera República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era desitjable i tolerable. Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi universal masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població donava suport a les idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal, del respecte a les llibertats individuals, d'introduir reformes socials i, també, d'estructurar territorialment l'estat seguint esquemes federals. De tota manera, aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de l'estat, on predominaven els liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada vegada més, es van mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El desacord entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia d'Amadeu I de Savoia, que acabà abdicant. La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances entre els republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos catalans van arribar a presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no es repetiria. Tanmateix, l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar mai. Conservadors de dins i de fora de Catalunya es van posar d'acord per DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 59 enderrocar la Primera República, novament amb l'ajut dels militars, i restaurar la monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII. L'organització del moviment obrer La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un nou grup social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més d'una tercera part dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven sotmesos a condicions de treball molt dures, amb salaris molt baixos, encara més per als nens i les dones, llargues jornades de treball de fins a 14 hores, amb males condicions de salubritat i higiene, sense cap mena d'assegurança per malaltia o atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat d'associació. Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la mecanització de les fàbriques, que veien com una font d'atur. Aquest va ser el motiu de l'incendi de la fàbrica Bonaplata a començaments del segon terç del segle XIX. Pocs anys després, va sorgir la Societat de Teixidors de Barcelona, que va fomentar l'associacionisme obrer arreu de Catalunya i va participar en les revoltes populars de l'etapa. Més endavant, sobretot entre els republicans catalans, es van difondre les idees dels socialistes utòpics. Des de 1844 fins a l'esclat de la Revolució de 1868, tanmateix, i exceptuant el breu parèntesi del Bienni Progressista de 185456, quan a Catalunya es va crear la Junta Central de Directors de la Classe Obrera i es va convocar la primera vaga general, les associacions obreres van estar prohibides. El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb això, el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van introduir en l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de l'anarquisme. L'any 1870 es va celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en què es va constituir la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors. Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació Internacional de Treballadors. La Renaixença i els orígens del catalanisme A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia intel·lectual catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una reaparició del català en l'àmbit de la literatura i la cultura en general. S'ha vist en l' Oda a la Pàtria d'Aribau el primer exponent d'aquest moviment cultural, que es va expressar amb sentiments nostàlgics envers el passat històric de Catalunya. En el desenvolupament de la Renaixença, hi va jugar un paper clau la restauració dels Jocs Florals des de 1859. Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors dramàtics sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el va representar Narcís Oller. Paral·lelament, des dels inicis de la Restauració monàrquica de 1875, alguns DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 60 sectors de la societat catalana van començar a propugnar el reconeixement polític de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt heterogeni, lentament, es va organitzar i va anar concretant les seves demandes. Una fita important en aquest procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret civil català. El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava diferents associacions catalanistes conservadores, va convocar una reunió a Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a Catalunya. La Febre d'Or El darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període d'expansió gràcies a l'increment del mercat espanyol i, també, a mesures proteccionistes que li atorgaven l'exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les Filipines. També van progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la llana a Sabadell i Terrassa. En aquesta etapa, la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius Llobregat i Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les màquines, més barata que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes fàbriques es van organitzar com a colònies industrials, que oferien als obrers habitatge, església, botigues i altres serveis. D'aquesta manera, alhora, els obrers estaven més controlats pels propietaris i n'eren més depenents. Amb tot, a finals de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies. Els bons resultats al tèxtil i el creixement de les ciutats van donar impuls al desenvolupament d'altres indústries, com l'elèctrica, útil com a força motriu i per a l'enllumenat. La primera central tèrmica es va construir a Barcelona el 1875, i més endavant, es convertiria en la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. També van sorgir empreses vinculades a l'expansió del ferrocarril i els transports en general com Material per a Ferrocarrils i Construccions de la família Girona. Aquests mateixos anys, Francesc Lacambra va fundar a Torelló la foneria de coure més important de Catalunya. El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de crèdit, com el Banc Hispano-Colonial i de l'expansió de la borsa. Els guanys aconseguits van induir les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que s'han anomenat els de la "febre d'or", a fer inversions borsàries cada vegada més especulatives. La febre d'or va culminar amb la fallida d'importants institucions financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de rebot, va portar la indústria a la crisi. La Fil·loxera i la crisi agrària finisecular Durant el segle XIX, l'agricultura catalana va continuar el procés d'especialització iniciat el segle anterior. Una d'aquestes especialitzacions era la viticultura. A mitjan segle, el progrés en la fabricació i exportació de vins i aiguardents va fer que el cultiu de la vinya s'estengués. Aquest avenç de la vinya es va veure especialment potenciat quan, als anys 60, les vinyes franceses van començar a patir la plaga de la fil·loxera, un insecte procedent d'Amèrica, que atacava les arrels dels ceps i en DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 61 provocava la mort. Aleshores la producció vinícola de França va disminuir i les exportacions catalanes van començar a créixer. A comarques com el Penedès, el Priorat o el Vallès i d'altres la vinya va ocupar tots els racons. Fins i tot en terres poc productives, els elevats preus assolits pel vi feien rendible plantar vinya. Les advertències de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, agrupació de propietaris agraris, que calia preveure l'arribada de la fil·loxera a Catalunya, no van poder evitar els estralls causats per aquest insecte als ceps catalans a partir de 1879. Després de moltes recerques, la solució es va trobar en la replantació de les vinyes amb peus americans, que eren immunes a la plaga, i s'empeltaven amb les espècies tradicionals del país. La fil·loxera no solament va arruïnar molts productors, i va reduir de manera important la superfície dedicada a la vinya, sinó que va evidenciar els problemes jurídics vinculats a la rabassa morta, el contracte habitual a la vinya, que es fixava fins a la mort dels ceps plantats. Com que a causa de la fil·loxera els ceps havien mort, els propietaris van considerar els contractes extingits, cosa que va provocar una llarga lluita dels pagesos, que qüestionaven la propietat de la vinya. Finalment, a les darreries del segle XIX, es va acordar permetre la continuïtat dels conreadors, però no sota el règim de rabassa morta, sinó mitjançant un nou contracte temporal, però normalment de renovació automàtica, que no qüestionava el dret del propietari. D'altra banda, a finals de segle, l'arribada a Europa de cereals dels Estats Units, va provocar una baixada dels preus d'aquest producte, que va arruïnar els productors catalans. La crisi agrària de finals de segle també va repercutir en la indústria catalana, ja que va reduir el consum pagès. De l'anarquisme al terrorisme A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi del Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va constituir la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els sindicalistes contraris a les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les Tres Classes de Vapor, el sindicat tradicional del tèxtil de posicions moderades. Tot i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la Unió General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar predominant l'anarquisme. El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per primera vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot, amb la crisi finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i es va iniciar una onada d'accions terroristes contra objectius de la burgesia, l'anomenada "propaganda pel fet". Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb desenes de víctimes o d'una altra durant la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda com "la ciutat de les bombes". La resposta de la patronal catalana i les autoritats governamentals contra aquests actes va ser extremar les mesures repressives contra el moviment obrer, com es va evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van colpejar durament l'organització del sindicalisme català. En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898, convenceria una part de la burgesia catalana de la necessitat de reformar políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 62 EL CATALANISME I LES DIFICULTATS DE LA DEMOCRATITZACIÓ AL SEGLE XX (1898-1975) El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme Regionalistes, lerrouxistes i solidaris Modernisme i noucentisme La diversificació industrial La violència política a la Barcelona del segle XIX La Setmana Tràgica L'auge de la CNT i el pistolerisme La Mancomunitat de Catalunya L'Assemblea de Parlamentaris La dictadura de Primo de Rivera La Generalitat republicana Els fets del 6 d'octubre L'esclat de la Guerra i la revolució Els fets de maig de 1937 La dona abans i després de la Guerra Civil La repressió franquista El creixement dels anys 60 La immigració La resistència interior El desastre del 1898 i la consolidació del catalanisme A les acaballes del segle XIX, Espanya va perdre a mans dels Estats Units les últimes colònies, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i les Filipines al continent asiàtic. Amb això, la indústria catalana perdia un important mercat per als seus productes. En conseqüència, amplis sectors de la societat catalana es van sentir insatisfets amb el sistema econòmic, social i polític de la Restauració. Una part important dels grups dominants catalans va optar per donar suport a les iniciatives regeneracionistes espanyoles, com la del general Polavieja. Però aquestes iniciatives van fracassar. El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes del catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir els sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de Catalunya cap al catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla com un dels causants de la desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va convertir en un element ineludible de la reforma de l'Estat. Iniciatives com el tancament de caixes del 1899, contra els nous impostos establerts per l'Estat amb la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra colonial, van reforçar les posicions dels catalanistes. A les eleccions generals del 1901, un grup de corporacions burgeses catalanes destacades va donar suport a una candidatura catalanista que es va anomenar "dels quatre presidents". La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria que va comportar la descomposició del sistema polític de la Restauració, que s'havia basat en l'alternança en el poder dels dos partits dinàstics, el conservador i el liberal, i en el caciquisme. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 63 Regionalistes, lerrouxistes i solidaris La victòria de la candidatura "dels quatre presidents" va obrir les portes a la fundació de la Lliga Regionalista, partit defensor d'un catalanisme possibilista i socialment conservador, que va esdevenir hegemònic a Catalunya entre el 1901 i el 1923. Els dos homes que van encapçalar el partit durant aquesta etapa hegemònica van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Enfront de la Lliga, es va crear a Catalunya un nou partit republicà, el Partido Republicano Radical encapçalat per Alejandro Lerroux. En els seus abrandats discursos, Lerroux defensava l'anticlericalisme militant, l'espanyolisme agressiu i un radicalisme social anarquitzant. Després de la fracassada vaga general del 1902, el lerrouxisme va aconseguir acaparar amplis sectors desencisats del moviment obrer i popular i va tenir un especial ressò entre els treballadors immigrants de Barcelona. El partit Republicà Radical va esdevenir, en aquesta etapa, la principal força d'esquerres a Catalunya, on va establir una àmplia xarxa d'entitats, entre les quals les populars casas del pueblo. L'assalt per militars del setmanari "Cu-Cut" va impulsar una de les iniciatives més cohesionadores del catalanisme, tot i que només passatgera. Els grups i partits catalanistes van organitzar el moviment de Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions del 1907. Només els lerrouxistes se'n van desentendre. La candidatura solidària va obtenir un espectacular èxit electoral. Tanmateix, les importants diferències entre els integrants del moviment i els efectes de la Setmana Tràgica, van portar a la seva dissolució. Modernisme i noucentisme El modernisme va ser el moviment cultural més característic que es va desenvolupar a Catalunya a finals del segle XIX i durant la primera dècada del XX. Els seus inspiradors volien transformar la cultura de la Renaixença en una cultura moderna i nacional. La burgesia catalana va acollir de bon grat el modernisme perquè, gràcies a les seves manifestacions en àmbits tan diversos com l'arquitectura, l'escultura, la pintura, els mobles o les joies, li permetia inserir l'art en la seva vida quotidiana. D'aquesta manera, el modernisme es va convertir en un símbol del poder econòmic i del nou cosmopolitisme de la burgesia catalana. A començaments del segle XX, el modernisme marcava la moda en la indumentària, el disseny, la decoració o les arts plàstiques. El modernisme també va tenir un vessant musical i literari. Amb tot, l'activitat més destacada del corrent modernista va ser l'arquitectura i els seus complements decoratius, i el seu representant més conegut Antoni Gaudí. Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del món. Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va esdevenir un important centre artístic, on als pintors els agradava fer vida bohèmia. Entre els pintors modernistes que es reunien al local d'Els Quatre Gats, hi havia Ramon Casas i Santiago Rusiñol. A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del "caos romàntic" modernista, els noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat, l'harmonia, la mesura i la racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va fer costat al Noucentisme, que va tenir en Eugeni d'Ors el més destacat dels ideòlegs. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 64 La diversificació industrial La indústria catalana va iniciar el segle XX amb una profunda crisi, sobretot al sector del tèxtil, que va acusar particularment la pèrdua de les colònies. La resposta de la indústria catalana davant d'aquesta situació decadent va ser intensificar el procés de diversificació iniciat a finals del segle anterior. D'aquest procés en van sortir particularment beneficiats els sectors químic, metal·lúrgic i hidroelèctric, que, a més, van gaudir de protecció aranzelària. També es van desenvolupar les construccions mecàniques, amb l'aparició d'empreses automobilístiques. Amb tot, podem dir que el fenomen més representatiu de la indústria catalana durant el primer terç del segle XX va ser la ràpida electrificació. Des de la primera dècada del segle, es va accelerar la construcció de centrals hidràuliques i companyies hidroelèctriques. D'aquesta manera, cap al 1930, gairebé una quarta part del consum d'energia a Catalunya era ja d'origen hidroelèctric. La Canadenca va ser la companyia que va acabar assolint el monopoli de la distribució de l'energia elèctrica a Catalunya. L'electrificació va suposar importants avantatges per a la indústria catalana, que es va alliberar de la dependència del carbó i de les limitacions de l'energia hidràulica. L'electrificació va anar acompanyada de la proliferació de centrals elèctriques a les conques dels rius i de la construcció dels primers grans embassaments i de les xarxes de distribució de fluid elèctric. La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en què Espanya no va participar, va obrir oportunitats de fer grans beneficis a la indústria catalana, que havia de cobrir la demanda dels països bel·ligerants. Però, acabada la guerra, la indústria catalana, que no era competitiva a nivell internacional, va quedar sotmesa a una nova crisi. Aquesta crisi, només es va poder superar durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, que va ajudar el creixement industrial amb la introducció d'aranzels proteccionistes i la repressió dels sindicats. L'Exposició Universal del 1929 havia de ser una mostra del bon moment que passava l'economia catalana. Tanmateix, pocs mesos després, es va produir el crac bancari mundial, que va afectar també l'economia catalana. La violència política a la Barcelona del segle XIX La revolució liberal es va dur a terme a Catalunya en un clima generalitzat de violència. Juntament amb les tres guerres carlines, que van colpejar una bona part del territori, cal esmentar la violència organitzada o tutelada des de l'estat, i les diverses revolucions populars, algunes de les quals van prendre també un caire inusitadament/sorprenentment violent. Ja al Trienni Liberal (1820-23) es va fundar la Milícia Nacional, un cos armat de voluntaris, amb la finalitat de garantir l'ordre i consolidar les conquestes de la revolució. Durant la Dècada Moderada (1843-1856), la Milícia Nacional va ser definitivament dissolta i es va fundar la Guàrdia Civil (1844), el primer cos professionalitzat de policia, amb un estatus d'institut militar. Tanmateix, fins al 1868 van ser freqüents els estats d'excepció, que atorgaven al capità general uns poders extraordinaris i deixaven la repressió en mans de l'exèrcit. Barcelona va ser bombardejada en diverses ocasions des del castell de Montjuïc. Amb la Restauració (1874-1931), l'estat va desplegar diversos cossos policials i parapolicials, de funcionament opac i, en general, impune, però l'exèrcit va tornar a jugar un paper repressiu de primera línia, en especial a partir de 1899. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 65 Les revoltes populars, anomenades bullangues, també van ser freqüents. La primera (1835) es va saldar amb la crema de convents i de la fàbrica Bonaplata, la primera que havia introduït la màquina de vapor a Catalunya. Altres bullangues van ser la de 1842, reprimida des de Montjuïc ; la de 1843, coneguda amb el nom de la Jamància, que es va resoldre de la mateixa manera ; i les de 1845, 1854 i 1856. Entre els factors que van atiar aquestes revoltes cal esmentar la concentració a la ciutat d'un proletariat inestable, la decepció de les classes populars davant el caràcter conservador que anava prenent la revolució burgesa i l'extensió de les idees republicanes. Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El 1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat. La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc (1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes, tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va desorganitzar momentàniament el moviment llibertari. Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una repressió duríssima i indiscriminada. Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de les bombes". La Setmana Tràgica L'origen de la Setmana Tràgica del 1909 s'ha de buscar en la política colonial espanyola al nord de l'Àfrica, concretament a la zona del Rif. Els governs espanyols s'havien capficat a mantenir ocupat aquest territori malgrat les repetides revoltes locals, cosa que va tenir com a conseqüència un seguit de derrotes militars amb molts morts. Això, alhora, va forçar el govern a mobilitzar més homes per enviarlos a lluitar al Marroc. Bona part d'aquests homes eren reservistes catalans, molts d'ells casats i amb fills. A aquesta circumstància s'ha d'afegir el caràcter injust del sistema de reclutament, que permetia la redempció per diners i, per tant, feia recaure sobre les classes populars tot el pes de la lleva. L'embarcament dels reservistes catalans cap al Marroc va provocar una reacció popular de rebuig, que va culminar amb una vaga general i una insurrecció espontània. Les agrupacions polítiques que haurien pogut dirigir els esdeveniments, com els republicans federals, els nacionalistes o els lerrouxistes, van renunciar a encapçalar-los. Sense objectius polítics concrets ni control de cap mena, el moviment popular va degenerar en un anticlericalisme primitiu, que va cremar esglésies i convents. L'anticlericalisme, alimentat des del darrer terç del segle XIX pel federalisme i l'anarquisme, era una de les banderes que enarboraven les classes populars a l'etapa. El discurs demagògic del republicanisme lerrouxista havia contribuït a l'arrelament de l'anticlericalisme popular. Aquest anticlericalisme es fundava en els privilegis que el règim de la Restauració mantenia a l'Església, especialment en el camp de l'ensenyament, com també en la vinculació de l'alta burgesia amb els cercles socials i benèfics eclesials, a través de patronats i parròquies. La revolta de la Setmana Tràgica va ser finalment esclafada per l'exèrcit, i se'n va fer responsables els cercles anarquistes. La forta repressió subsegüent va afectar DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 66 tota la classe obrera i, també, intel·lectuals llibertaris com Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser afusellat sense proves com a instigador. L'auge de la CNT i el pistolerisme El fracàs de la vaga general de 1902 va afeblir de manera molt important l'obrerisme català. La reorganització del moviment obrer no es va iniciar fins al 1907, quan amb la creació de Solidaritat Obrera es va aconseguir reagrupar bona part dels sindicats obrers. Solidaritat Obrera va ser la matriu de la CNT, central sindical de tendència anarcosindicalista fundada el 1911, que esdevindria hegemònica a Catalunya fins a la Guerra Civil de 1936-1939. La CNT va dirigir a Catalunya la vaga general revolucionària de l'estiu de 1917, quan en els enfrontaments entre exèrcit i vaguistes a Barcelona hi va haver 33 morts i a Sabadell 10. Aleshores, el govern va ofegar el moviment revolucionari amb el suport de la força militar i la CNT va ser perseguida. L'any següent, la CNT va celebrar el Congrés de Sants, on es van fixar dos punts bàsics de la seva nova orientació: el sindicat únic i l'acció directa. L'èxit de la tàctica de sindicat únic va quedar demostrat en un seguit de vagues, com la de La Canadenca, que van paralitzar pràcticament l'activitat econòmica del Principat i van demostrar la força de la CNT. El protagonisme d'aquests anys va proporcionar a la CNT un creixement espectacular. Es va iniciar aleshores una etapa de confrontació social que la crisi econòmica de la postguerra va agreujar. Dins la CNT, la divisió entre els elements possibilistes i els partidaris de la revolució es va accentuar. Uns quants homes armats que actuaven en nom de la CNT van començar a atemptar contra patrons i elements obrers. Els patrons, per la seva banda, van organitzar bandes de pistolers per atemptar contra els líders sindicals i, més tard, els Sindicats Lliures, que van mantenir la tàctica terrorista. Els pistolers de la patronal actuaven amb el suport dels governadors civils i amb la connivència de la policia. Tot plegat va culminar en una intensa repressió contra el moviment obrer i els dirigents sindicals. Aquesta clima d'extrema conflictivitat social va impulsar els grups dominants catalans a donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923. La Mancomunitat de Catalunya El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català. Finalment, i malgrat les reticències, la Lliga va assolir del govern un reial decret, que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius. La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 67 Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana. La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Entre aquestes institucions, es troben l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, l'Escola Superior de Belles Arts, l'Escola Superior d'Alts Estudis Comercials o l'Escola del Treball. Prat va crear, també, l'Escola d'Administració Local, d'on havia de sorgir un cos de funcionaris catalans. Un dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana. L'Assemblea de Parlamentaris La crisi econòmica i la pujada de preus que es va iniciar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, va radicalitzar la conflictivitat social i va conduir el sistema de la Restauració a una crisi política. El govern es va negar a tractar sobre les problemàtiques que afectaven l'estat i va optar per suspendre les garanties constitucionals i tancar les corts. Aquesta actuació va incitar la Lliga Regionalista a convocar una Assemblea de Parlamentaris, primer catalans i després espanyols, amb la finalitat d'aconseguir per via parlamentària les reformes administratives i polítiques que l'Estat necessitava. Però, l'Assemblea va ser declarada sediciosa pel govern i va ser dissolta per la policia. La coincidència de l'Assemblea amb la vaga general obrera d'aquell any i el caràcter massa avançat de les propostes dels parlamentaris, van inclinar la Lliga a acostarse al govern, en què va participar per primer cop a finals del 1917. Aquesta participació va acabar en un fracàs que va costar a la Lliga l'hegemonia a Catalunya. Els anys 20, quan la Lliga de Cambó va entrar en decadència, es va produir un procés de radicalització del catalanisme. Va sorgir, aleshores, l'Estat Català, de Francesc Macià, que defensava l'independentisme lligat a un projecte social de signe progressista. Alhora, una part dels militants de la Lliga Regionalista i del PSOE van configurar, respectivament, dos partits nacionalistes, Acció Catalana, que va vèncer la Lliga en les eleccions provincials del 1923, i la Unió Socialista de Catalunya. La dictadura de Primo de Rivera La conflictivitat social de l'etapa, les derrotes militars en la impopular guerra del Marroc i la crisi política de l'estat de la Restauració van impulsar part dels sectors dominants catalans a donar suport al cop d'estat protagonitzat pel Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el 1923. Aquest cop d'estat va donar pas a DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 68 una dictadura militar que es va allargar durant set anys. La Dictadura va suspendre tots els drets públics i va prohibir els partits polítics. També va prohibir les organitzacions sindicals i va dur a terme una forta repressió del moviment obrer. Així mateix, van ser prohibides la llengua i la bandera catalanes, i, després d'un període d'inactivitat, la Mancomunitat va ser liquidada. Durant la Dictadura, homes vinculats a Estat Català, liderat per Macià, van participar en l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com el Complot del Garraf, i, més tard, van intentar envair Catalunya des de Prats de Molló, però van ser descoberts. Cap al 1929, la dictadura havia perdut el suport de les classes dominants, de l'exèrcit i de la mateixa monarquia i era objecte de protestes estudiantils. L'any següent, Primo de Rivera va dimitir i el monarca va nomenar un nou general, que havia de retornar la legalitat constitucional i convocar eleccions. Però la monarquia havia perdut la legitimitat pel seu compromís amb la dictadura. Aleshores, forces polítiques socialistes i republicanes espanyoles i catalanes van acordar crear un comitè amb l'objectiu de liquidar el règim, instaurar la República i reconèixer a Catalunya el seu dret a l'autogovern. Va ser el Pacte de Sant Sebastià. Les eleccions municipals de 1931 es van convertir en un plebiscit antimonàrquic amb el triomf de les candidatures republicanes en totes les capitals provincials de l'estat. Dos dies després, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona. La Generalitat republicana La proclamació de la República feta per Companys des de l'Ajuntament de Barcelona va provocar un clima d'eufòria republicana. Poques hores després, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques des de l'edifici de la Diputació. El nou govern provisional que s'havia constituït a Madrid, tanmateix, va obligar Macià a retirar la República Catalana. Com a contrapartida, però, va acceptar la creació d'un govern autònom, la Generalitat, i l'elaboració d'un estatut que precisés el seu marc de llibertat i autonomia. Aviat es va reunir a Núria una comissió per redactar un projecte d'Estatut. Les Corts van aprovar l'estatut la primavera-estiu de 1932, si bé es tractava d'una versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició republicanosocialista que governava a Madrid. Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que presidiria la Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el reconeixement de la nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme i la distribució social de la riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana burgesia, però també de part de les classes populars. Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament, l'aplicació de l'Estatut va comportar una transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de Catalunya. La labor de la Generalitat republicana va ser especialment important en l'àmbit de l'ensenyament i la cultura. Així, malgrat que l'ensenyament públic era competència de l'estat central, la Generalitat va desenvolupar un ensenyament DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 69 públic català, basat en les tendències pedagògiques més modernes. Fruit d'aquesta política va ser la creació de l'Institut Escola, d'ensenyament secundari, de l'Escola Normal, de les escoles d'estiu i colònies escolars o de noves biblioteques. Així mateix, cal destacar importants iniciatives urbanístiques i d'ordenació del territori, basades en propostes d'urbanistes i arquitectes racionalistes. Els fets del 6 d'octubre Durant l'anomenat Bienni Reformista de 1931-1933, el govern de Madrid va estar constituït per una coalició formada per republicans d'esquerra i socialistes. Aquest govern va emprendre mesures democratitzadores, com la promulgació de la constitució, que separava l'Església de l'estat i deixava oberta la porta a la descentralització del poder polític, la reforma militar, la Llei de reforma agrària o la introducció, per primera vegada, del dret polític de les dones al vot. Tanmateix, la intensificació dels conflictes socials i polítics, en un context internacional de crisi dels sistemes parlamentaris i d'auge del feixisme, va hipotecar la labor reformadora d'aquests anys. D'una banda, els sectors més esquerrans de l'obrerisme consideraven insuficient la tasca republicana. Així, a Catalunya, els anarquistes, sota el control de la FAI, van protagonitzar diverses insurreccions obreres a diferents llocs. A la vegada, els sectors dretans no podien tolerar la pèrdua de determinats privilegis. L'estiu de 1932 hi va haver ja un primer intent de cop d'estat contra la República. Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, de Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA. S'iniciava aleshores l'anomenat Bienni Negre. El govern format per Lerroux va representar una reacció en contra de l'orientació reformista de la República. En aquesta conjuntura, l'aprovació per part de la Generalitat de la Llei de Contractes de Conreu el 1934 va produir una situació conflictiva al camp català. Aquesta llei respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans. Propietaris i homes de la Lliga Regionalista es van oposar a la llei i van aconseguir que el Tribunal Constitucional la denegués al·legant la manca de competències de la Generalitat. Coincidint amb aquestes actuacions, van entrar al govern de la República tres ministres de la CEDA. Aleshores, el nou president de la Generalitat, Lluís Companys, va reaccionar proclamant l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Paral·lelament, arreu de l'estat es va proclamar la vaga general i a Astúries hi va haver una insurrecció obrera. La repressió que va seguir a aquests fets, amb l'empresonament del govern de la Generalitat i la suspensió de l'Estatut i la majoria d'Ajuntaments i el manteniment de l'estat d'excepció fins al 1935, va preparar la Guerra Civil. A començaments de 1936, la contrarevolució governamental va impulsar que les esquerres s'unissin en el Front Popular, que triomfaria en les eleccions generals. Això va permetre que a Catalunya, on va guanyar el Front d'Esquerres, es restablís l'Estatut. Durant l'etapa de govern del Front Popular es va reiniciar el procés reformista en un ambient molt radicalitzat. Finalment, el Govern no va poder aturar la conspiració militar que va provocar l'esclat de la Guerra Civil i l'inici de la revolució. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 70 L'esclat de la Guerra i la revolució L'estiu de 1936, un nou cop d'estat militar contra la República encapçalat pel general Franco va ser l'inici d'una Guerra Civil que va durar gairebé tres anys. A Catalunya, on la rebel·lió militar va fracassar, va començar una etapa revolucionària que va anar acompanyada d'accions violentes contra persones de dretes i de l'església. En aquesta conjuntura, la Generalitat va perdre l'hegemonia i va ser el moviment obrer representat per la CNT-FAI el que va passar a controlar la situació. Arran de l'alçament, molts patrons d'empreses van fugir, i els treballadors van intentar posar en marxa la producció. Es va iniciar, aleshores, un procés de col·lectivitzacions i les empreses van passar a ser controlades per les organitzacions obreres i camperoles i els sindicats. Per a les dones, la revolució va significar un cert alliberament. L'avortament es va legalitzar i es va parlar d'amor lliure. A més d'ocupar-se de la supervivència a les llars, les dones van col·laborar en l' organització de la lluita antifeixista i van participar en la producció. Paral·lelament, a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va dirigir la revolució col·lectivista mitjançant el Consell Suprem de l'Economia de Catalunya. El Comitè va organitzar, també les primeres columnes de voluntaris cap al front. Voluntaris milicians, mal armats, mal organitzats i mal dirigits, van sortir cap al front d'Aragó. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va durar fins a la tardor de 1936, quan la CNT va acceptar formar part d'un govern d'unitat de la Generalitat. La CNT també va participar en el govern de l'Estat. Els fets de maig de 1937 Des de la tardor de 1936, el nou govern d'unitat de la Generalitat va intentar controlar la situació. Les empreses col·lectivitzades es van regular a través d'un decret de col·lectivitzacions i es van crear consells generals d'indústria per organitzar la producció. Amb tot, en general, el ritme de producció va baixar espectacularment, cosa que va provocar l'empitjorament de la situació econòmica i l'increment de la conflictivitat social. La Generalitat també va intentar reassumir l'ordre públic a través de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya. Així mateix, va organitzar nous ajuntaments, va militaritzar les milícies i va instituir tribunals populars. Altres tasques empreses per la Generalitat van ser la creació del Consell General de la Sanitat, la constitució del Consell de l'Escola Nova Unificada o la creació del Servei de Biblioteques al Front. En el marc d'aquest procés d'assumpció de poders, al maig de 1937, la Generalitat va intentar recuperar la Telefònica, sota el control dels anarcosindicalistes. Aleshores, la CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar amb la Generalitat, que tenia el suport del PSUC i Esquerra Republicana, partidaris de donar prioritat a la guerra. Durant tres dies, a Barcelona hi va haver enfrontaments armats i persecucions, fins que l'enviament de reforços per part del govern va fer cedir CNT i POUM. També hi va haver enfrontaments a altres ciutats catalanes. Tot i que la Generalitat va semblar que sortia enfortida de la lluita, ben aviat el govern central va reassumir l'ordre públic i la defensa, i va quedar marginada. Alhora, el PSUC va aconseguir l'hegemonia enfront de la CNT, i el POUM DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 71 va ser il·legalitzat. Mentrestant, el front d'Aragó, on lluitaven molts catalans, es va mantenir estable fins a la primavera del 1938, quan Catalunya va quedar aïllada de la resta de territori republicà. La societat catalana va haver de fer front a la manca de subsistències i als bombardeigs A l'estiu, va tenir lloc la batalla de l'Ebre, que va ocasionar moltes pèrdues de persones i béns. L'ofensiva franquista final contra Catalunya es va començar per Nadal. La fi de la guerra va significar la derrota de Catalunya, la fi de la República i de l'autonomia i l'inici d'una llarga dictadura militar. La dona abans i després de la Guerra Civil La Revolució Industrial del segle XIX va comportar importants canvis socials en la condició de les dones que, tanmateix, no van tenir conseqüències en l'àmbit juridicopolític fins a la formació de la Segona República (1931). Les dones van tenir un important pes en la indústria tèxtil des del començament mateix. Ja el 1856, les dones constituïen el 40 % de la població obrera de Barcelona. També tenien una important presència en el servei domèstic. A més, moltes dones casades i amb fills treballaven a casa treballs per a les fàbriques i cobraven a tant la peça (sistema domicilari). Les dones assalariades compartien amb els homes unes condicions laborals molt dures, però, a més, cobraven sous més baixos i se situaven majoritàriament en els col·lectius laborals considerats inferiors. La primera reglamentació del treball femení i infantil no es va aprovar fins al 1901. Per contra, les dones de classe mitjana i alta no treballaven fora de casa. Des del punt de vista legal, la dona era considerada inferior a l'home, al qual devia obediència. El 1900, el 80 % de la població femenina de la província de Barcelona era analfabeta. Ja durant el primer terç del segle XX les dones van eixamplar els seus camps d'activitat en àmbits com el comerç, l'educació, la sanitat i, en general, els serveis. Algunes van poder accedir als estudis universitaris; així, el curs 1927-28 n'hi havia 229 de matriculades a la Universitat de Barcelona. També es van constituir entitats femenines, com l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1909). La Constitució republicana de 1931 va concedir el dret de vot a les dones. Aquesta mesura va ser precedida per un important debat, en què les posicions de principi, favorables a la igualtat de la dona (defensades per la diputada radical Clara Campoamor), es van acabar imposant als arguments de tipus conjuntural, que consideraven que la dona espanyola encara no estava preparada per exercir el dret de vot (punt que va ser defensat per l'altra diputada de les Corts constituents, la radicalsocialista Victòria Kent). La Constitució republicana va reconèixer, a més, el matrimoni civil i el dret al divorci. També la legislació del Parlament de Catalunya va promoure mesures a favor de la igualtat de gènere. Victòria Kent va ser nomenada directora general de presons i es va convertir, doncs, en la primera dona que exercia un càrrec polític d'importància. Començada la Guerra Civil (1936-39), les dones van jugar un paper importantíssim en el bàndol republicà, tant al front (com a milicianes i en els serveis sanitaris), com també, i especialment, a la rereguarda, on es van incorporar de manera massiva a la indústria. L'anarquista Frederica Montseny es va fer càrrec de la cartera de Sanitat al govern republicà (1936-37), i es va convertir en la primera dona ministra de l'estat espanyol. D'altra banda, el govern de la Generalitat va aprovar el dret a l'avortament al desembre de 1936. Per contra, al bàndol franquista es va imposar el retorn a la condició social tradicional de la dona, caracteritzat per la desigualtat jurídica, l'obediència al marit, el retorn a les tasques de la llar i una forta moral catòlica. La Falange Española va DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 72 crear la Sección Femenina, dirigida per Pilar Primo de Rivera, i la jerarquia de l'Església va imposar una censura moral fèrria. Aquestes condicions es van perpetuar durant la dictadura franquista, i només van viure alguna modificació a partir de la dècada de 1960, en el context d'un fort creixement econòmic i d'una tímida obertura a l'exterior. La repressió franquista Amb la victòria franquista, una part molt important de la població catalana, polítics, dirigents i militants de partits obrers i republicans, quadres sindicals i intel·lectuals van haver de marxar a l'exili. Es calcula que durant els primers mesos de 1939 van travessar la frontera entre Catalunya i França mig milió de persones, que fugien dels exèrcits franquistes sota bombardejos. La majoria, un cop a França, van ser internats en camps de refugiats. A dins el país, tota activitat de caire polític o sindical fora del règim va quedar prohibida i, per tant, era penada judicialment. L'exèrcit d'ocupació va iniciar una dura repressió i les execucions sumàries van ser habituals. Es calcula que uns 150.000 catalans van anar a parar a camps de concentració i a presons i que uns 4.000 van ser afusellats per motius polítics, entre ells Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Molts van ser depurats. Però el triomf militar no solament va comportar la repressió política i social, sinó també la lingüística i cultural. Es va prohibir l'ús públic del català, tant escrit com parlat, en els mitjans de comunicació i en l'ensenyament, així com en qualsevol organisme o institució pública o privada. Tot símbol de catalanitat va ser durament perseguit. A partir de la dècada dels seixanta, el regim va tolerar, fins i tot a la televisió, una mínima presència de la llengua catalana en aspectes folklòrics, i en publicacions o espais clarament marginals. La bandera catalana, tanmateix, va continuar prohibida. El creixement dels anys 60 En el terreny econòmic, la política autàrquica del primer franquisme va ser negativa per a la indústria catalana. El caràcter tancat del règim suposava la manca de primeres matèries i de béns d'equipament per a l'economia catalana, que es basava en la indústria de transformació i de béns de consum. Els nivells de producció i de salaris reals d'abans de la guerra no es van aconseguir fins ben entrats els anys 50. L'aprovació del Pla d'estabilització l'any 1959 va significar l'abandó del model econòmic autàrquic i l'adopció de l'economia de lliure mercat. Això va permetre que a Catalunya s'iniciés una etapa de gran creixement industrial, que la va convertir en proveïdora de béns de consum per al conjunt del mercat espanyol. En aquesta etapa, la indústria tèxtil va ser definitivament superada per altres sectors més dinàmics, com el siderometal·lúrgic i, en menor mesura, el químic. L'arribada de capital estranger va impulsar el desenvolupament d'aquestes indústries. També es va iniciar la construcció de centrals nuclears, com la de Vandellòs. Paral·lelament, l'agricultura es va mecanitzar i es va consolidar el DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 73 turisme de masses, que va comportar un desenvolupament del sector dels serveis. Tot plegat va incrementar els beneficis dels empresaris, però també els salaris dels treballadors. Un símbol de la millora de les condicions de vida dels habitants de Catalunya aquests anys es troba en la difusió de l'automòbil. La immigració La millora de les condicions econòmiques va anar acompanyada d'una autèntica allau immigratòria sense precedents de treballadors aragonesos, murcians, andalusos i extremenys. Més de la meitat del creixement de l'etapa 1960-1975 va ser degut a la immigració. Fins al 1970, a Catalunya el creixement migratori va ser superior al creixement natural. Els immigrants es van assentar, principalment, a les àrees urbanes de la costa, entre el Tarragonès i l'Alt Empordà. L'àrea metropolitana de Barcelona va ser el principal nucli d'atracció de la immigració, la qual cosa va comportar canvis demogràfics, infraestructurals i urbanístics. L'augment de mà d'obra va ser un element clau de l'expansió econòmica. L'arribada de noves famílies va incrementar la demanda de béns, com els habitatges. La producció d'aquests béns, a la vegada, va generar nova demanda de mà d'obra. Amb tot, l'expansió va presentar greus desequilibris. La concentració de població va tenir lloc sense cap mena de planificació urbana ni territorial i amb una nul·la sensibilitat ecològica i protectora dels recursos naturals. Ciutats i barris perifèrics van créixer de manera anàrquica, ja que es feien prevaler els interessos privats especulatius. La presència del barraquisme i la manca absoluta d'infraestructures van ser habituals. A això s'ha d'afegir que el bandejament de la llengua i la cultura catalanes va fer la integració més difícil. Tot plegat, va multiplicar els conflictes socials. El resultat va ser una economia catalana amb un mediocre nivell de tecnologia, amb uns treballadors amb poca formació i amb unes tècniques empresarials poc modernes. Aquestes deficiències es van posar de relleu quan, a inicis dels anys setanta, es va començar a notar la crisi econòmica internacional. Les associacions de veïns, sovint vinculades a la resta del moviment obrer antifranquista, van reivindicar davant l'administració la solució dels dèficits i es van convertir en un punt de trobada entre catalans i immigrants. La resistència interior La primera resistència interior contra el franquisme la van protagonitzar petits grups clandestins del Front Nacional de Catalunya, el POUM, i la CNT, que era el més fort. Aviat s'hi van sumar el PSUC i altres organitzacions, com Esquerra Republicana o Unió Democràtica de Catalunya. A mitjans dels anys 40, els guerrillers del maquis van organitzar una fracassada ocupació de la Vall d'Aran. També es va crear el Front Universitari de Catalunya, que va impulsar propaganda antifranquista. Tanmateix, acabada la Segona Guerra Mundial, quan en el context de la Guerra Freda es va fer evident que els aliats no intervindrien contra Franco i el franquisme va ser legitimat pel Vaticà, els EUA i l'ONU, la resistència política, objecte d'una DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 74 dura repressió, es va desintegrar. Sí que hi va haver un sector confessional que va fomentar la resistència cultural emparat per institucions eclesiàstiques. Aquesta oposició es va esforçar per donar a conèixer la realitat catalana durant celebracions amb suport oficial com l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat o el Congrés Eucarístic. La vaga de tramvies de 1951, una protesta contra la pujada de tarifes que va culminar en vaga general, va ser el primer acte de masses important contra el règim. A mitjans dels anys cinquanta hi va haver una segona vaga de tramvies, en què va adquirir relleu el moviment universitari de protesta. Els anys següents, el moviment universitari va crear la seva pròpia organització, integrada pel PSUC, el Moviment Socialista de Catalunya i altres formacions clandestines. Ja a mitjans dels anys seixanta es va constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants, que va aportar dirigents al moviment democràtic antifranquista. Alhora, el creixement econòmic iniciat a finals dels anys cinquanta va brindar la base per al desenvolupament d'un nou tipus de moviment obrer, fortament influenciat pel PSUC, el grup antifranquista més ben implantat a Catalunya. També van sorgir corrents sindicals opositors d'orientació cristiana. A mitjans anys seixanta, es van fundar les anomenades Comissions Obreres, que es transformarien en sindicat de classe i serien molt actives en la lluita obrera. En aquesta etapa van aparèixer en l'espai socialista català nous corrents més radicals, entre els quals el Front Obrer de Catalunya. Així mateix, activistes nacionalistes catòlics, conjuntament amb altres independents, van preparar la campanya contra Galinsoga, el director de La Vanguardia, i els fets del Palau de la Música, on es va cantar el "Cant de la Senyera" davant els ministres de Franco. Paral·lelament, es va desenvolupar un moviment cívic ampli i divers, incloses les associacions de veïns, que abastava des de campanyes de sensibilització ciutadana a moviments de resistència passiva. Les campanyes de "Volem bisbes catalans" i la de "Català a l'escola" van tenir gran ressò popular. També es va avançar en la recuperació cultural. Van aparèixer publicacions en català, es va crear Omnium Cultural i els Setze Jutges van impulsar la Nova Cançó. Als inicis dels anys 70, les diferents forces democràtiques es van unir en l'Assemblea de Catalunya, que, amb el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", va protagonitzar bona part de les mobilitzacions populars d'aquesta etapa. En els darrers anys de la dictadura es van configurar noves formacions polítiques, que serien l'embrió dels partits de la democràcia. També es va convocar un Congrés de Cultura Catalana. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 75 LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA I L'AUTONOMIA POLÍTICA La transició a la democràcia La recuperació de l'autogovern L'Estatut d'Autonomia La transició a la democràcia Els darrers anys de la dictadura, la lluita per les llibertats democràtiques i nacionals era cada vegada més àmplia. Tot i això, el règim franquista va mantenir el seu caràcter repressiu fins a l'últim moment. Encara el 1974, es va executar l'anarquista Puig Antich i l'últim any de la dictadura hi va haver més execucions. Finalment, la mort de Franco, a finals de 1975, va obrir un període difícil i contradictori de transició cap a la democràcia. Les previsions successòries es van complir, i el príncep Joan Carles va jurar com a rei d'Espanya. El primer govern de la monarquia, tot i incorporar ministres aperturistes, va conservar una filiació clarament franquista. Durant els primers mesos de l'any 1976, hi va haver un seguit de manifestacions a les principals ciutats espanyoles. Comissions Obreres va organitzar grans vagues que van paralitzar tot el país. L'increment de la protesta popular en demanda de llibertats va ser contestada amb violència. Però, l'estiu de 1976, aquest govern va dimitir i el rei va nomenar cap de govern Adolfo Suárez, fins aleshores ministre secretari general del Movimiento. Suárez va elaborar una Llei per a la Reforma Política. L'oposició, que preferia una ruptura democràtica, va defensar l'abstenció en el referèndum popular que havia de ratificar aquesta llei. Tanmateix, aquesta consigna va fracassar, i la llei va ser ratificada amb una participació notable a Catalunya. La reforma es va imposar a la ruptura. A continuació, les Corts franquistes es van dissoldre i es va iniciar un període de recuperació de llibertats en el curs del qual es van anar legalitzant els partits i els sindicats i es van convocar eleccions lliures per a unes Corts Constituents. A Catalunya, la convocatòria de les eleccions va impulsar la realització d'aliances electorals, que va simplificar la multiplicitat de sigles polítiques existent. El Partit Socialista de Catalunya (Congrés) va formalitzar, en el Pacte d'Abril amb la Federació Catalana del PSOE, la coalició Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Convergència Democràtica de Catalunya esva aliar amb el PSC-Reagrupament per formar el Pacte Democràtic, al qual se sumarien Esquerra Democràtica i el Front Nacional. Unió Democràtica de Catalunya esva aliar amb el Centre Català per formar la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya. Esquerra Republicana, que no estava encara legalitzada, es va haver de coalitzar amb el Partit del Treball de Catalunya. També s'hi va presentar el PSUC, que havia estat legalitzat feia tot just unes setmanes. Al Senat, socialistes, comunistes i Esquerra Republicana van formar l'Entesa dels Catalans, Les primeres eleccions democràtiques es van celebrar a la primavera de 1977 i a Espanya les va guanyar la UCD, el partit de Suárez. Això refermava l'objectiu dels grups dirigents de l'estat d'aconseguir una transició política sense ruptures. En canvi, a Catalunya la força vencedora va ser la coalició PSC-PSOE i la resta de forces no continuïstes i favorables a la consecució de les llibertats democràtiques juntament amb un autogovern català. El PSUC va ser la segona formació més votada i, al Senat, l'Entesa va obtenir un gran èxit. Com a conseqüència del resultat de les eleccions, hi va haver canvis en les aliances polítiques. L'èxit de Socialistes de Catalunya va impulsar la constitució del PSC (PSC-PSOE), on es va integrar també el PSC-R. CDC i UDC van formar la coalició Convergència i Unió. El pas següent era aconseguir un pacte constitucional que organitzés la vida política de l'Estat dins d'unes normes de democràcia parlamentària. La Constitució DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 76 democràtica va ser redactada per una comissió parlamentària formada per membres dels diversos partits amb representació parlamentària, els anomenats "Pares de la Constitució". La Constitució, que reconeixia el dret de les nacionalitats i les regions a assolir l'autonomia, es va aprovar en referèndum el 1978. La recuperació de l'autogovern A Catalunya, l'inici de la transició va obrir una etapa reivindicativa, tant per la crisi econòmica, com per motius polítics. A començaments de 1976, l'Assemblea de Catalunya va cridar els ciutadans a la mobilització. Aquell hivern, hi va haver manifestacions a Barcelona amb demandes de "Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". A l'estiu, es va organitzar la Marxa de la Llibertat, que, malgrat la repressió policial, va recórrer zones àmplies de Catalunya. La concentració de l'Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat va ser la primera que es va poder celebrar fora de la clandestinitat des de 1938. Alhora, la mobilització en favor de l'ús públic del català va augmentar la presència del català als mitjans de comunicació, a l'ensenyament i a la vida ciutadana, com van posar de manifest els actes de cloenda del Congrés de Cultura Catalana de 1977. El protagonisme adquirit per la reivindicació de l'autogovern en aquesta etapa va ser reforçat pels resultats de les eleccions generals de la primavera de 1977. A Catalunya, els partits i coalicions que incloïen als seus programes el restabliment de les institucions i principis recollits a l'Estatut de 1932 van obtenir més del 75% dels vots. Es va formar, aleshores, una Assemblea de Parlamentaris, integrada per tots els diputats i senadors catalans, que va exigir el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president a l'exili, Josep Tarradellas. L'Assemblea es va veure ratificada per la manifestació de l'Onze de Setembre de 1977, on van participar un milió de ciutadans que reivindicaven l'autogovern. A conseqüència de la pressió generalitzada, el govern de Suárez va promulgar un decret que restablia provisionalment la Generalitat. Al cap d'un mes, Tarradellas va arribar a Barcelona, aclamat per la ciutadania. Aquest va ser l'únic acte de restauració de la legitimitat republicana en tota la transició democràtica espanyola. Dissolta l'Assemblea de Catalunya, Tarradellas va nomenar un Consell Executiu de la Generalitat, on eren representades totes les forces parlamentàries. La Generalitat provisional va actuar sense competències i sense infraestructura pròpia, disposant només dels recursos de la Diputació de Barcelona. L'Estatut d'Autonomia Aprovada la Constitució de 1978, que dissenyava un Estat de les Autonomies, es va iniciar l'elaboració d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'Estatut va ser redactat a Sau per una assemblea de diputats i senadors catalans. Retallat notablement en el curs de les discussions al Parlament espanyol, va ser aprovat en referèndum pels ciutadans catalans el 1979. L'Estatut defineix Catalunya com a "nacionalitat" i la Generalitat com la "institució en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya". Reconeix el català com a llengua pròpia de Catalunya i com a idioma oficial juntament amb el castellà. Concedeix a la Generalitat més poders que el de 1932 en matèria d'ensenyament i cultura i mitjans de comunicació, però menys en l'ordre públic i la justícia. Els aspectes de finançament de l'autonomia es deixen en una situació d'ambigüitat, que posteriorment ha comportat problemes. La primavera de 1980, es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, on la minoria més votada va ser la coalició establerta per Convergència i Unió. Aquestes eleccions van significar la fi de la Generalitat provisional i l'inici de DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 77 l'etapa autonòmica. El govern de la Generalitat que va sorgir de les eleccions va ser presidit per Jordi Pujol. Després de les eleccions al Parlament, es va iniciar un procés complex de traspàs de competències, que va perillar després de l'intent de cop d'estat contra la democràcia de 1981, el qual va impulsar una política de frenada als processos autonòmics que es va concretar en la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic. Amb tot, l'aplicació de l'Estatut d'Autonomia va reobrir a Catalunya una estructura política i unes eines de reconstrucció nacional que li havien estat negades durant més de quatre dècades. La normalització del català, malgrat els conflictes i debats que es van haver de superar, va permetre un important avanç en el coneixement i l'ús social d'aquesta llengua entre la població de Catalunya. La catalanització va progressar també als mitjans de comunicació. Van sorgir més diaris i revistes redactats en català, si bé amb una difusió limitada. També es va incrementar la publicació de llibres en català. La presència del català a la ràdio i la televisió va augmentar considerablement amb l'inici de les emissions de les cadenes públiques, Catalunya Ràdio i Televisió de Catalunya. DIARI DE MATARÓ.CAT www.diaridemataro.cat 78